Junts per les cadires

Junts per Catalunya vol compartir amb ERC el govern municipal de Manresa «al 50% a tots els efectes». Per demanar, que no quedi. El demanar és cortesia i el prometre compromet, diu el refranyer. També diu que contra el vici de demanar s’alça la virtut de no donar. Esquerra té bones raons per no precipitar-se, començant per la més bàsica: en absència de pacte, l’alcaldia és seva. I un cop amarrada, es pot parlar de tot amb (quasi) tothom. Entre la investidura de Valentí Junyent el 2015 i l’entrada d’ERC al govern van passar set mesos. Els alcaldes manen molt i a l’oposició hi fa fred.

Junts pica amunt perquè les negociacions sempre comencen d’aquesta manera, però el realisme aconsella moderació. Les posicions de sortida no estan igualades. Aloy té un regidor més que Bacardit i ERC ha resistit millor a Manresa que al conjunt de Catalunya, al contrari que Junts. Els sis regidors d’aquest igualen el pitjor resultat de CiU, que fins ara era el del 1979; des de llavors sempre s’havia mogut entre els vuit i els dotze. A més a més, en aquelles primeres eleccions van sumar el 23% dels vots, i aquest any s’han quedat amb el 20%, el percentatge més baix de l’espai convergent en quaranta-quatre anys de democràcia municipal recuperada.

A Marc Aloy li falten sis regidors per assolir el confort de la majoria absoluta. Poden ser els sis de Junts, o pot buscar altres combinacions. Els quatre del PSC i els dos d’Impulsem sumarien, per exemple. També pot anar pactant les votacions tema per tema, combinant els suports i les abstencions. Allò que en diuen geometria variable. Per treballar d’aquesta manera cal un tarannà empàtic, allunyat de l’orgull i procliu a permetre el lluïment dels altres. Res que no estigui a l’abast d’un polític capaç, sigui perquè s’ho creu o perquè sap empassar saliva i fer-ho veure.

I Junts ha de rumiar si l’interessen quatre anys més en el paper del soci menor que no pot ni criticar ni penjar-se medalles perquè un alcalde espavilat se les adjudica totes.