El pacte que Manresa necessita

Fins que no arribi la comunió universal i visquem segons la regla dels primers cristians –«tot ho tenien al servei de tots»–, el món serà un escenari de competència on cada actor intenta manar i posseir més que els altres, sigui per convicció o per imposició. Europa competeix a l’escenari mundial amb els Estats Units i la Xina. Els estats europeus competeixen entre ells i es queixen de l’àrbitre alemany. A dins dels estats més extensos es dona una ferotge competència entre territoris, i Catalunya es queixa que l’àrbitre és madridista. Dins dels territoris cada comarca busca atraure més inversions empresarials i més despesa pública que les veïnes. Totes les ciutats grans i mitjanes volen que Catalunya s’endugui el tros més gran possible del pastís estatal, però tot seguit s’esbatussaran pel repartiment.

Manresa és una ciutat empobrida que encapçala estadístiques d’atur i d’envelliment, com avisava dimarts en Marc Marcè en aquesta pàgina. Ho és en relació a les ciutats de la seva mida i a les mitjanes nacionals. Sortir del clot requereix incrementar la quota manresana en el repartiment del pastís català. Del govern espanyol cal esperar-ne que defensi la prosperitat del conjunt de l’Estat; del govern català, que treballi per engrandir el nostre tall del pastís espanyol, i del manresà, que busqui el bocí més gran del tall català, perquè els altres ajuntaments del país, si son llestos, faran l’equivalent.

El que no facin els regidors manresans a favor de Manresa no ho faran els gironins, els vigatans o els reusencs. I encara menys els barcelonins. Ara que arriben els dies dels pactes municipals és hora de plantejar la urgència d’un Pacte de Ciutat pel Creixement. Que aplegui el màxim d’esforços possibles no només de l’Ajuntament sinó de la ciutat sencera, començant pels agents econòmics i els professionals del coneixement. Aquest és el pacte que convé enfocar, relligar i posar a treballar, abans que no sigui massa tard i Manresa perdi definitivament el tren del futur.