Cacera

Sens dubte, el tema de les eleccions dona per sucar-hi pa. I molt: des de la forta abstenció, a l’ascens de la dreta i de l’extrema dreta i la davallada de tota la resta. Però fins al dia de la constitució dels Ajuntaments i de les presidències en algunes Comunitats Autònomes no podem saber ben bé com acabarà tot plegat. Manresa és un bon exemple, ja que l’única cosa que sabem amb certesa és que Marc Aloy tornarà a ser alcalde, però a dia d’avui no sabem amb qui. La mala maror amb Junts és evident i això possibilita un pacte amb els socialistes tot i que amb un govern lluny de la majoria i que haurà de negociar i buscar el consens per a tot allò que vulgui fer. Parlar, negociar, consensuar no sembla una mala manera de governar, però fins ara una de les crítiques que més ha rebut ERC per part de molts partits és la seva poca capacitat de negociar i concertar, com va passar amb el pacte per la mobilitat, per exemple. Però de Manresa ja en podrem parlar a partir del 17. Ara deixem que negociïn i ja ens explicaran a la ciutadania quan ho considerin oportú sobre què estan parlant. A dia d’avui, més enllà de tenir clar que amb Junts no se suporten (quina novetat) i que parlen amb el PSC, no en sabem res sobre en què hi ha consensos i dissensos. Aquest tactisme i secretisme no sé jo si és la millor manera d’encarar un mandat que, sens dubte, serà complicat.

Tampoc sabem com acabarà tot plegat a Barcelona. Semblava que Trias (sí, Trias i no pas Junts) ho tenia al sac, però la cosa se’ls està posant lletja i ves a saber, potser tornem a tenir Colau o Collboni. El que és evident és que el calendari pressiona i que, per acabar de reblar el clau, el 23 de juliol tindrem unes noves eleccions que obliguen els partits a no aturar la dinàmica electoral. A la vegada, els pactes que tanquin aquests dies definiran el discurs que duran a terme per a les properes. Això, sens dubte, condiciona les seves accions, ja que en aquest context hi ha coses més difícils de fer perquè són difícils d’explicar. Un bon embolic, que no sé si més enllà dels analistes polítics i els partits interessa gaire a algú més. En fi, això és el que hi ha i ja hi haurà més dies que llonganisses per comentar com acabarà quedant el mapa municipal al nostre país.

Aquestes eleccions també han posat damunt la taula la davallada de l’esquerra que es troba a l’esquerra dels socialistes. Podem, Comuns, Compromís, IU, Más Madrid i podria continuar. Sens dubte, Podem és qui n’ha sortit més malparat, però de la resta cap està en disposició de tirar coets. El projecte SUMAR va néixer amb la voluntat, això ens deien, de ser una plataforma ciutadana, allunyada de les dinàmiques de partit, que construiria un projecte d’esquerres sòlid; ves per on, el més calent és a l’aigüera. Les esquerres en general hauríem d’haver après d’una vegada que sumar sigles no és garantia de res. Mirem Itàlia amb la coalició L’Ulivo un cop desapareix el PCI: no va durar ni 9 anys. Des d’aleshores, la dreta governa amb tota tranquil·litat. Tampoc van funcionar les aliances d’ICV amb els Verds: al final ICV es va quedar el nom, però els «verds» van marxar. I podríem continuar. La política no deixa de ser una suma de relacions personals i pensar que fent l’aquelarre a Podem la cosa està guanyada és menystenir no només l’organització sinó també els seus votants. Això és evident. Mirem els resultats de les darreres municipals en què finalment Comuns i Podem han anat plegats i no s’han obtingut els resultats previstos. Perquè en política dos i dos mai no fan quatre.