Un clima polític complex

Poques vegades en els darrers anys la situació política a Catalunya havia estat tan complexa i embolicada com en aquests moments. Una complexitat que l’anunci d’eleccions generals en una data insòlita com el 23 de juliol, en plena època de vacances, encara ha contribuït a augmentar. Evidentment, Pedro Sánchez va a la seva i si ha decidit convocar eleccions és perquè està segur que d’aquesta manera perjudica el Partit Popular, que és el seu contrincant directe en l’àmbit de l’Estat. I, a més, gairebé obliga el PP a presentar-se a la convocatòria en coalició declarada i formal, o almenys perfectament previsible, amb l’extrema dreta de Vox. Alhora, Pedro Sánchez sap que mentre es tracti d’iniciatives que no perjudiquin l’independentisme podrà comptar al Congrés de Diputats amb el vot favorable –o almenys amb l’abstenció– d’aquells grups catalans i bascos que per definició són contraris a la dreta espanyola. I que també disposarà habitualment del seu suport quan es votin propostes de caràcter social i progressista, que la dreta de PP i Vox sempre voldrà rebutjar. Sense descartar, doncs, desacords evidents que també n’hi ha i que es poden accentuar en temes com el dret a l’autodeterminació i la voluntat d’independència –en els quals l’independentisme no pot transigir– el PSOE intentarà d’anar trampejant la situació, almenys durant quatre anys més.

A Catalunya, la gran qüestió que es debat des de fa anys és que no s’hagi pogut arribar a un nivell suficient d’unitat entre els partits que propugnen la independència. El tema no és fàcil perquè, més enllà d’aquesta unitat bàsica en l’objectiu principal, caldria acordar també un pla concret per exercir efectivament el dret d’autodeterminació de manera real i democràtica i per executar-ne el resultat. Evidentment res no seria senzill, perquè la negativa de l’Estat a acceptar-ho, com tothom pot suposar, seria absoluta. A la pràctica, tenir aliats ben disposats en el pla internacional i sobretot dins del marc europeu podria ser fonamental. I tot plegat –esmenant allò que no va ser prou reeixit l’octubre del 2017– s’hauria de poder implementar en uns terminis que també caldria acordar. Tothom que ho pensi i s’ho plantegi s’adonarà de seguida de la dificultat que comporta un pla d’aquest tipus sobre la base d’uns quants partits diferents, cadascun dels quals té la seva visió política específica.

Malgrat això, comença a haver-hi alguns signes de rectificació en l’allunyament habitual entre ERC i Junts. Un cas evident és a l’Ajuntament de Barcelona, on els contactes que hi ha hagut fins ara semblen garantir el suport d’ERC a Xavier Trias per tal que recuperi l’alcaldia barcelonina, que ja va presidir entre els anys 2011 i 2015. Però hi ha moltes altres negociacions en marxa que caldria que anessin també pel camí de l’acord més que no pas enfocades a mantenir una confrontació sistemàtica. Ja ho veurem i si és així caldrà destacar-ho i celebrar-ho. De fet queden encara uns quants dies abans de la constitució dels nous consistoris sorgits de les recents eleccions municipals. Cada ajuntament és un món i en aquests moments els contactes, les converses i les propostes deuen ser abundants a la majoria d’ajuntaments. Però és evident que un bon clima d’entesa en l’àmbit local afavoriria també la unitat entre partits que caldria aconseguir per consolidar el camí cap a la independència.