Meravelloses

Conec dones meravelloses que fan coses meravelloses i no s’ho creuen. Treballen, lluiten, emprenen, s’equivoquen, arrisquen, es desmunten, es recomponen, es transformen. També hi ha altres dones que són excepcionals i que en són plenament conscients, per descomptat. Però les vencedores innates em desperten poc interès: volen anar a un lloc, saben per on han de tirar i arriben al seu destí. Final de la història. Les números dos, tres, dotze, les vençudes, les que avancen en silenci sempre són personatges més complexos i atractius. No les reivindica ningú i són les que sovint fan avançar els rellotges, les que empenyen la vida dels altres i la pròpia perquè són ambicioses, talentoses i ningú els ho diu, potser ni elles mateixes. Avancen envoltades de silenci. I per molt que facin, caminen sempre com si arrosseguessin un llast mil·lenari o com si empaitessin una pastanaga que cada vegada s’allunya més. «Són els anys, l’esforç, el cost que s’ha de pagar per voler viure amb intensitat i voler esprémer els dies i les nits», em diu una amiga. I em fa pensar en la protagonista de la divertida i fascinant sèrie «The marvelous Mrs. Maisel», que explica la història de la Migde, una mestressa de casa que se separa del marit al Nova York de finals dels anys cinquanta, que descobreix el seu talent per la comèdia, i que es proposa ser monologuista en un món de clubs nocturns dominat per homes.

El millor de la història de la Migde, educada en una família jueva amb valors tradicionals, és la relació que manté amb la seva amiga i mànager. I ara que estic a punt d’acabar l’última temporada he d’admetre que el seu pare m’ha regalat un dels millors moments. Explica, sopant amb els seus amics en un restaurant refinat, que cada dia se sent més sensible, que acaba de fer 64 anys i que percep que el món s’ha capgirat. «El meu temor és que el món és com ha estat sempre i jo no ho he sabut veure». Es confessa, en un monòleg despullat d’humor, que la ceguesa col·lectiva dels homes ha causat molt de dolor. «Ho controlem tot, però amb quin objectiu? Estava equivocat en els rols d’home i dona, he fet exactament el que no havia de fer». I explica que la seva filla va emergir com una persona nova quan es va separar del marit. «Ara crec que ella va ser així sempre, des del principi. Mai me la vaig prendre seriosament. Ella tira endavant tota sola. I d’on li ve aquesta força i audàcia que jo mai he tingut? Qui hauria pogut ser si jo l’hagués ajudat i no hagués ignorat qui és realment? La meva filla és una persona extraordinària i crec que mai l’hi he dit». Aprofita, ves a buscar-la i digues-l’hi avui.