La nova distracció electoral

En llenguatge de cinema clàssic un McGuffin és un element de suspens sobrevingut per fer avançar els personatges dins de la trama. A les eleccions passades, ERC i la Generalitat en van treure un de manual: l’enèsima crisi dels trens. Són endèmiques les fallades constants. Cap dubte, però fou sorprenent l’aparició rutilant i en format d’hecatombe als mitjans durant les setmanes prèvies a les eleccions. Endarreriments al Camp de Tarragona o un llamp en una catenària al Baix Llobregat obrien els informatius en campanya. Cada dia. Tot amanit amb estadístiques refregides i les declaracions dels passatgers indignats. L’endemà del 28 de maig seguien fent tard i espatllant-se però van desaparèixer o tornaven a la secció de breus. Aquesta setmana han hagut d’evacuar 165 ciutadans d’un ferrocarril aturat entre Manlleu i Torelló. És probable que se n’assabentin ara.

Tinc fermes sospites respecte de l’ús partidari de les rodalies endèmiques per distreure el personal en acudir a l’urna. A Madrid ho van fer amb uns formats més salvatges: regurgitar l’espantall de l’ETA dissolta (i els ha funcionat). A Barcelona, amb carrilets tercermundistes, no va tenir cap èxit queixar-se com un activista abrandat des de la cadira de govern culpant els altres de tot. La caiguda de vots del partit governant ha estat molt contundent. En van sortir abonyegats per un escrutini minvant i els dolents d’aquesta pel·lícula, els socialistes, aguantaven a Catalunya envers el càstig cru a la resta de l’Estat. Tot i ser la ministra de Transports actual de Gavà, un dels punts negres de les connexions binàries. Ella com Gabriel Rufián ara són usuaris dels serveis de l’AVE cap a Madrid. Per cert, amb un funcionament i una puntualitat excelsos.

Som a una vall mediàtica, esperant els nous alcaldes dissabte, i l’inici de la campanya següent. Atents als nous trucs de màgia informativa preparats. Aviat sortirem de dubtes. De l’estranya pau del moment aviat sorgiran de les reunions entre polítics i els seus caps de campanya les més esbojarrades propostes. A mi m’agradaria seguir amb la carpeta ferroviària, sobretot l’endemà de les eleccions. Per reparar l’espatllat, per dur combois fins a Sallent, fins a Berga i, si cal, fins a Solsona. Però vaig veient el meu error de concepte. No els importem, ni els votants ni els seus principis. El bagenc Bonvehí i els seus companys del PDeCAT volen ressuscitar «l’espai CiU». Els de Podem i els Comuns no podran fer res ni en comú. ERC i el PSC, barallats per les vies fèrries, van acordant alcaldies. Els de Junts van teixint «minisociovergències» allà on hi ha la pasta: les diputacions provincials.

Per a la propera campanya de juliol els faré un espòiler poc original. Tant els uns (els de matraca del procés) com els altres (els de la secta constitucionalista) tenen a punt un recurs molt usat al cinema: les reposicions d’èxits antics. Tornaran a fer córrer un dòberman de dretes bordant, ara més extremes i nacionalistes. «Voteu-me a mi o la catàstrofe» es titula el film.