Altres plagues

Laia M. Llobera va guanyar el premi Ventura Ametller de 2019 amb el seu primer llibre de poesia, L’arquitecte, una obra valenta i incisiva que ens confronta amb la construcció del jo i de l’altre, del reconeixement en qui som i de l’experiència, des del desig i el rebuig, de l’alteritat, que alhora ens acull, ens conforma i ens trasbalsa. Ara aquesta autora ens ofereix un nou volum, Altres plagues, introduït per un pròleg d’Àlex Matas, que hi denuncia que «estem envoltats de plagues» que «empetiteixen «els nostres espais de llibertat» i que la pandèmia va ser una «renovada experiència de la vulnerabilitat». Però el títol ens remet a altres plagues, com l’especulació, el militarisme, l’espoliació del medi, la incomunicació... La veu de l’autora és sensible, solidària i dialoga amb la tradició artística de la modernitat: Robert Smithson, Cristina Iglesias, Pollock, Rothko o Kandinski. Avançant per les pàgines d’Altres plagues, constatem com, sense trencar amb el llenguatge del seu primer llibre, l’autora aposta més per l’abstracció, la contenció, la tensió del vers, amb una poesia que no és descriptiva, sinó que es fonamenta en la intuïció i s’hi adreça. L’autora coneix el poder literari del misteri, del que no s’explicita: «si et miro penso (...)/ En si mai trobarem un altre tipus de silenci». I, malgrat que es recolzi sovint en l’abstracció, això no li impedeix transmetre una emoció corprenedora: «Ja mai més n’hi ha hagut prou de desvesprar-te, de creuar/ quiets tots els paratges, per oblidar què ens fa ser així, el/ revers del que volíem. Per desvestir-te de la pesta que duus/ dins. Ens l’he vist en els palmells que t’he posat sobre les/ galtes, com dues llàgrimes, al dors de les paraules, en el teu/ plor feta nova peça circular.» A Altres plagues, Laia M. Llobera alterna poemes amb proses, com les que trobem a En l’oval clar, apunts breus sobre quadres de Kandinski. I hi pressentim Déu en la bellesa de la natura, que ens convida a generar formes de representació simbòlica: «He confós Déu amb un nenúfar». A Altres plagues hi ha observació i reflexió. I hi respira, en contrast amb L’arquitecte, un punt més de lucidesa i de desolació: «Continuem conreant la vida que ens colga», «Crèiem en arbres molt més alts.//Existim, com fugen les guineus», «Constates que els nostres buits s’assemblen i que l’existir,/ des d’ara, serà inventariar estepes», de consciència dolorosa de la pèrdua: «Busco/ la imatge que et retingui// i he heretat la pèrdua», «Enyores el que tens i no saps deixar de dir l’absència». La poesia de Laia M. Llobera travessa llibres, coneixements, pintures, geografies (Kerala, Voronia,...), vides,...: «De nit, em llevo, et buido les butxaques i em quedo jo les pedres./ Ara també somio que ploro». I el desig i l’anhel de l’altre persisteixen, intensos sense ingenuïtats: «Com dos ulls que busquen ulls des d’una ruta al fons del gorg», «Marxo sense saber si sabré tornar a trobar-te».