El llop ja és aquí. Ja hi era

És diumenge 2 de juliol i el llop ja ha arribat, ja és aquí. Després de tants anys anunciant a crits maldestres que si no tal cosa vindria el llop, ara seguim cridant maldestres mentre el llop ja és aquí. I ens mira. Fa mala cara, perquè si ets llop és la cara que et toca fer. Però ara no només ens mira, sinó que ens parla. Perdó, ens borda. Perdó, ens dona ordres. Perquè el llop no només ha vingut, sinó que el que li agrada al llop és manar. Digues-li llop, digues-li qualsevol altre nom d’animal, persona o cosa que no et faci gràcia o que et faci fàstic. Perquè els fatxes fan fàstic. Ho porten tatuat. I mentre el llop ja fa de les seves vestit de diumenge, ens seguim demanant a crits per on ha vingut el llop, com és que ha vingut i qui l’ha deixat passar.

Tinc una mala notícia. El llop no ha vingut, no li ha fet falta, perquè el llop sempre ha estat aquí. Al marge de la «moda» europea-mundial del llop ultradretà, el nostre llop ve directament fabricat de casa. El nostre llop és franquista. Sí, l’«Spain is different» continua funcionant i, ull viu!, que a aquests els agrada molt això de marcar diferència, si marcant diferència també poden marcar paquet.

Els franquistes, variant espanyola dialectal dels fatxes de tota la vida i de tot el món, han estat sempre aquí entre nosaltres. Quan va ser l’hora de la guinyada del dictador al llit, els franquistes que eren allí, allí es van quedar, calladets, sense molestar gaire, però allí. Primer no se’n sabien avenir, després van aprendre a seguir com si res, entre nosaltres. Fins ara. I la transició no els va capar, no els va renyar, no els va acotar.

Ells, els d’abans, són el llop d’ara, i campen desacomplexats per tribunes, regidories, alcaldies i parlaments. Se senten com a casa perquè, de fet, són a casa i ningú els va dir res quan tocava perquè aquest país va decidir que aquí no havia passat res i que dos s’havien barallat civilment i res més i que la dictadura havia estat un impàs. I el llop es cruspeix les coses bàsiques sense mastegar. Drets bàsics, però que han costat tant d’assolir i una mirada al món tan simplista com de «macho» ibèric. Les dones, els gèneres, les races, les llengües que no siguin l’espanyola, els migrants, les minories, els drets de decidir, la cultura amb tots els seus matisos, tot això està en perill més que mai. I més que ho estarà.

El llop s’ho cruspeix i se’n vanta. I el que per a tu i per a mi seria difícil de fer, per a ells és un cop de patxorra: el que no interessa s’elimina i punt, ja veus si és fàcil. I el més inquietant és que, no ens ho pensàvem, no ens hi fixàvem... però estem rodejats de llops, o d’aspirants en potència.