El record del pas del darrer tren entre Sallent i Olvan o entre aquest població del Bages i Guardiola de Berguedà un any abans reobre el debat sobre quina relació ha de tenir la Catalunya Central amb el transport ferroviari. Fa 50 anys del tancament, d’una infraestructura, caríssima, però amb molts beneficis en els seus inicis per a la indústria del territori, que va estar en funcionament una centúria.

El tren, el carrilet, tal com era no serà, no podrà ser. La nostàlgia, la fotografia i l’experiència que alguns recorden i recordem, ens transporta a unes imatges que no podem reproduir, suposo que coincidim a exclamar «sortosament!», en ple segle XXI. El tren es va estendre de Manresa cap al nord per qüestions industrials i econòmiques, i en el moment que es va tancar, després de gairebé cent anys de funcionament, no havia estat capaç de generar una fidelització suficient de viatgers. El cotxe li va guanyar la partida i la indústria, la que quedava, ja no el necessitava.

Els trens d’ara haurien d’estar pensats per transportar passatgers, per fer-ho de manera àgil, per tenir entrades a les poblacions, i per fer que en un mateix comboi es pogués anar de la porta de casa (entengui, lector, la llicència de l’exageració) fins a la destinació desitjada en un continu ràpid «non stop». Haurien de ser poc més que un autobús que circulés per una via, amb energia elèctrica.

Fer que el tren sigui ràpid i àgil és el gran repte per fer-lo atractiu, perquè qualsevol alternativa a l’extrema comoditat que suposa agafar el cotxe del garatge i tocar el dos, on vulguis i per on vulguis, és imbatible a hores d’ara. Sobre la xarxa actual hi ha moltes inversions necessàries, urgents, imprescindibles... Ara bé, els nous projectes costarà uns anys fer-los justicables.