La censura i la bragueta

Dijous passat els de la cultura, posant-nos les mans al cap, vam fer i publicar un manifest en contra de la censura. Convençuts com estàvem que durant la campanya electoral no se’n parlaria mai ni mica de cultura –perquè no se’n parla mai–, de cop i volta hem pensat que, potser, ran de ser censurats, la cultura serà un dels temes estrella a debat. Els ho avanço: no ho serà. La Cultura no té tant pes en el cartipàs polític per generar debats de veritat al seu voltant. La Cultura, als polítics, els plou una mica a l’espatlla, però saben que amb una mica de xim-xim i unes raspallades van tirant. No ens tenen en compte. No ens tenen per a res. No ens tenen por i saben que amb poc, amb molt poc, ens tenen contents. Així és, i potser és culpa nostra. Però la censura és una altra cosa. Té un altre calibre, és el santcristo gros i hauria de tenir una altra resposta. La tindrà? Dijous els de la Cultura ens queixàvem, educadament, dels primers efectes climàtics de l’arribada de la ultradreta respecte a la cultura. Aquests sí que en saben i no tenen manies. En només quinze dies, sense ni treure’s la mà de la bragueta, cancel·len espectacles, suspenen programacions i avorten projectes de tota mena només pel fet que el que s’hi diu, el que s’hi cou o el que s’hi ensenya ells troben que no és de rebut. I punt. I això en els primers quinze dies. Quan es treguin la mà de la bragueta arrasaran. La censura és de les pitjors coses que ens poden passar a la vida social i ens pensàvem que l’havíem superada. Bé, no del tot, perquè la censura de Vox –és de brotxa grossa i es veu i es nota molt– a ells tant els fa, però tradicionalment al poder se li escapa, sovint o de tant en tant, gestos en contra d’idees. I què és la cultura sinó idees? Dijous tothom se sumava a la processó anticensura i mentre llegia el manifest, amb menció d’honor a la Constitució, que no sé a tomb de què hi venia, recordava que no fa massa mesos el PSC feia fora un guionista de la Zona Franca per un gag punyent. Molt punyent. Passant-se per la bragueta la llibertat d’expressió. Si això no és censura, a mi que m’emmanillin. Vull dir que costa poc denunciar la censura dels altres i molt, però molt, vigilar en no caure en la mateixa mirada censuradora. Que ara estarem tots en guerra contra els descerebrats de Vox i companyia, però caldria no perdre de vista què passa també en el dia a dia en temps de pau. Per a la ultradreta la censura és senzillament una manera de viure. La seva.