Les províncies són espanyoles, les comarques són catalanes i les vegueries eren delegacions de l’autoritat monàrquica, però les reivindiquem perquè se les va carregar Felip V en els decrets de Nova Planta. En conseqüència, la Catalunya autonòmica s’ha organitzat en vegueries i comarques. Les vegueries són lluny de la consolidació: malgrat els delegats territorials, molts organismes de la Generalitat es regeixen per mapes diferents, i s’ha hivernat l’objectiu de dotar-les de poder polític i govern representatiu. Les comarques, en canvi, van assolir la plenitud institucional fa més de tres dècades. Tanmateix, al cap d’aquests anys la immensa majoria de la població no sap què fan ni per a què serveixen. La majoria de catalans en coneix l’existència i sap quina és la seva, però li resultaria difícil explicar les competències dels consells comarcals. No és fàcil dotar de prestigi unes institucions d’utilitat desconeguda, i encara menys si són notícia per la inestabilitat del mapa. El cas del Lluçanès és espectacular. Al principi s’havia de formar amb tretze pobles. Ja només eren nou quan el Parlament la va crear just abans de les eleccions municipals. I just després, el renovat consistori de Sant Feliu Sasserra ha acordat marxar-ne i tornar al Bages. O sigui, que es queda amb vuit ajuntaments. Aplicant aquesta ràtio existirien 118 comarques a Catalunya. Tot el país ha estat informat de l’estrany cas i de la divisió d’opinions al poble. Si aquesta és la mena de notícies que rebem els catalans sobre el que fan i deixen de fer els ens comarcals, no en tirarem cap tros a l’olla, i més aviat s’alimentarà la brama fàcil que es tracta d’un de tants pessebres per col·locar polítics. Una altra cosa és el sentiment de pertinença comarcal i l’orgull de veure la pròpia reconeguda als mapes, a les adreces, a les notícies de TV3 i als rètols de les carreteres. Això, que no ens ho toquin. O que ho facin amablement, com quan els del Moianès es van endur un tros del Bages amb un somriure, exercint el sagrat dret a decidir.