He de confessar que avui m’he despertat amb la ferma convicció d’escriure aquest article i amb l’específica invocació del personatge que l’introdueix del qual he tingut l’ocasió de parlar altres vegades, però no pas amb l’obligada circumstància que ara me l’imposa.
El personatge és Pere Comas i Calvet. Nascut a Berga el 1892 i mort a l’exili de Panamà el 1969. Doctor en Dret i durant la República, com a militant d’ERC, amb càrrecs tan rellevants com el de tinent d’alcalde de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona i conseller de Justícia i Dret de la Generalitat de Catalunya.
I ja entrant en l’objecte d’aquest article, remarcant el valuós llegat que ens deixà Pere Comas als berguedans, que, des de Cultura de l’Ajuntament barceloní i a través d’un procés tan equànime en justícia com berguedà en el cor, feu possible al principi dels anys 30, ja conclosa l’Exposició Internacional de Barcelona, el trasllat del Pavelló de Suècia des dels peus de la muntanya de Montjuïc als de la de Queralt, on passà a constituir una exemplar escola permanent i social de projecció catalana i orgull de la nostra ciutat.
Malauradament, l’adveniment del franquisme implicà la immediata transformació d’aquella escola i la residència escolar annexa en una caserna militar que comportà el progressiu desús del pavelló i, als anys 60, el seu total enderroc «manu militari».
Ja en plena democràcia, el 1994, l’exèrcit espanyol abandonà la ciutat, fet que va permetre al nostre Ajuntament recuperar aquell complex urbà on successivament anar-hi instal·lant nous equipaments municipals, en un procés que, des del primer moment, tingué com a prioritària finalitat la reconstrucció del pavelló suec. Amb exactitud arquitectònica i per tal d’esdevenir un centre cultural i europeista, tothora amb l’assentiment del president Jordi Pujol. I com a resultat, l’any 2001, el nou pavelló reconstruït i seu del Casal d’Europa del Berguedà, Arxiu Comarcal i Centre Municipal de Cultura.
I en el marc de les activitats anualment més celebrades, el Dia d’Europa que enguany commemorarem el 15 de setembre, a propòsit del qual el nou president del Casal i bon amic Eduard Barcons ha tingut l’encert de proposar la creació d’un nou premi que, amb col·laboració del Consell Comarcal, anualment es lliurarà a aquell municipi berguedà que hagi acreditat especial vocació europea.
I a l’hora de proposar la denominació que hauria de tenir aquest estimulant guardó, em vaig permetre suggerir als presidents del Casal i del Consell Comarcal, amb plena conformitat d’ambdós, que aquesta fos la de l’insigne Pere Comas i Calvet, sense el qual el Pavelló de Suècia no hauria mai plantat les arrels a la nostra ciutat.
El compartit entusiasme per la creació del nou premi, unit al record de l’ínclit polític berguedà, el nom del qual cada any ressonarà amb força al Casal d’Europa, no poden evitar-me el contrast amb el preocupant estat del manteniment exterior del pavelló, que, amb tot respecte i fermesa, em veig aquí precisat a constatar.
Em resisteixo a imaginar que aquella violenta desaparició del nostre Pavelló als anys 60 pogués tornar a tenir en un futur proper una nova i llastimosa versió a causa del seu progressiu estat d’abandonament exterior. És trista realitat que durant els 22 darrers anys no haguem vist al Pavelló la mínima tasca de manteniment extern de part dels ajuntaments responsables. El suecs que ens el visiten, experts en obres de fusta, així ho constaten. I els nostres arquitectes ho corroboren.
Tot i la lògica preocupació, vull creure i confiar que el nou consistori hi cerqui una solució immediata, ordenada i persistent. Plurianual i econòmicament assumible. Una operació de rehabilitació tranquil·litzadora que no ens faci mai més témer una segona, definitiva i vergonyosa desaparició d’aquest patrimoni cultural europeu aquí portat fa quasi un segle per qui fou el més excepcional dels polítics berguedans. Que així sigui!
