L’estiu és una de les èpoques més intenses i viscudes de l’any. Les vacances d’uns passen plàcida i fugaçment mentre d’altres treballen i s’esforcen dia i nit per recollir els fruits de molts mesos de feina. És temps de contrastos.
Temporada de descans i de collita. Època d’anades i tornades. Moment de retrobaments i també de comiats que cadascú viu de la millor forma possible. El que per a uns és sinònim de pau i tranquil·litat per a d’altres significa llargues hores de dedicació i esforç per tal de tirar endavant. I és que un mateix escenari pot acollir moltes escenes i lectures diferents.
Em venen al cap les bales d’herba esteses al camp un cop assecat i embolicat el farratge. Algunes persones no acaben d’entendre què són, per què serveixen, ni per què estan arrenglerades de forma més o menys ordenada als camps. D’altres les veuen com un decorat amb un toc rústic on fer-se una foto per penjar a les xarxes socials. Mentrestant, a pagès les considerem un dels béns més preuats que puguem arribar a tenir. No només representen una part molt important de la collita, sinó que també formen el recurs essencial per poder continuar alimentant el nostre bestiar els mesos d’hivern.
Rere una bala de palla hi ha molta feina i esforç. Amaga estones de mirar al cel tot esperant veure quin temps farà, revisant previsions meteorològiques en espera de veure quan començarà a fer bo perquè creixi i també hi ha preocupació quan veus que la pluja no arriba i els camps comencen a groguejar... També hi ha cert punt de nerviosisme quan l’herba arriba al punt òptim de maduració, toca recollir-la i la previsió amenaça pluges d’estiu que en poden complicar l’assecatge i comprometre’n la qualitat final. En definitiva, hi ha molt més en joc del que a priori podríem arribar a imaginar.
El que per a uns sembla superflu, per a d’altres pot acabar sent un element clau. I aquest n’és el clar exemple. La sequera de l’any passat va ser un punt d’inflexió que crec que les ramaderies de casa nostra recordarem durant molt de temps. La davallada de la producció i l’augment de preus del farratge gràcies a l’alta demanda van portar a la corda fluixa molts projectes que van acabar plegant, no per falta de ganes sinó per falta de forces i recursos.
A vegades, i mal que ens pesi, hi ha qüestions molt rellevants que passen desapercebudes entre els clams i súpliques de les persones afectades pel simple fet de no ser noticiables.
Diàriament llegim titulars sobre les constants onades de calor, els incendis forestals o les limitacions del consum d’aigua. Són temes d’actualitat que afecten un gran nombre de persones i entenc que ens n’hàgim de fer eco. Mentrestant, però, rere aquest soroll s’hi amaga un degoteig constant de petites traves i dificultats afegides a un sector primari que fa massa temps que crida agonitzant sense gaires esperances que algú se l’escolti. Cal doncs que fem d’altaveu i que ens escoltem aquestes petites grans històries perquè cada cop siguin menys anònimes i més conegudes.
