Sempre s’ha dit que la commemoració dels aniversaris dels naixements i els traspassos dels escriptors serveixen per reivindicar-ne la figura i l’obra. Ho acabem de veure amb en Vallverdú, sortosament en vida i en actiu, també literàriament. Tot just després de publicar el seu darrer poemari, Atresorat silenci, i un nou llibre de memòries, Mosaic de tardor, s’ha emprès la reedició de la seva obra poètica. De la mateixa manera, i coincidint amb l’Any Francesc Vicent Garcia, més conegut com a rector de Vallfogona, tot darrerament han sortit publicats nombrosos assaigs i monografies, així com el primer volum de la seva poesia completa. Tanmateix, hi ha un altre rector, prou més proper, popular i llegit, Josep Maria Ballarín, de qui no veig que, entre el gavadal d’actes organitzats per celebrar el centenari del seu naixement (esdevingut l’any 2020, però se n’ha ajornat la commemoració a causa de la pandèmia), hi hagi prevista la reedició de cap de les seves obres, talment com si l’autor de Mossèn Tronxo, Francesco i La flor de l’esperança no hagués escrit mai cap ratlla que mereixi ser reimpresa i posada a l’abast de les noves generacions de lectors. Està bé que es recordi com era d’ocurrent, murri, bon comunicador, savi i rebel, però més enllà o més ençà de si fumava puros al llit o vivia amb passió els partits del Barça, Ballarín també va escriure una quarantena de títols que avui costaria de trobar. D’altra banda, tampoc no busqueu a cap llibreria el recull de textos queraltins que el mateix Ballarín va ser a temps d’aplaudir poc temps abans de morir i que, si l’hemeroteca no em falla, encara roman inèdit. Ignoro si en aquests casos han de ser les comissions homenatjadores, els hereus literaris o les institucions els responsables de garantir que un escriptor continuï viu a les lleixes de les llibreries. Estimar i reivindicar de debò un escriptor és contribuir a difondre’n l’obra. La resta és pura literatura.
