El meu interès per Rauw Alejandro se centrava només en el fet que fos la parella d’una persona que sí que m’interessava, la Rosalía. Ara la cosa ha canviat.

Com diu ell, del que ha passat entre els dos tots sabem... un carall. I entre aquests m’hi compto. Però he llegit la lletra de la cançó que dedica a la Rosalía, Hayami Hana (flor bella i estranya), i resulta interessant donar un cop d’ull a aquest article d’opinió amb música de fons.

És una cançó d’amor que explica que no va ser ell qui se’n va anar de la relació, que estima la Rosalía tal com és, però al mateix temps entén que no han trobat la forma de tirar endavant la seva vida en comú en un context de pressió i exposició extrema, que és el que té ser estrelles mediàtiques.

Assegura en la cançó que estar junts al jardí de casa seva val més que tots els diners i la fama del món, així que acabarà la caseta que tenen en comú (fa pinta que s’està referint al mas modernista La Morera, de Manresa) per si mai ella decideix tornar al seu costat.

Explica que no era la primera vegada que la cosa es torçava entre els dos, però que aquest cop no l’aturarà. Però si mai el destí els torna a aplegar, s’hi posarà de cara.

L’honora, li reconeix el talent i la petjada que deixarà a la història de la música i als cors dels que l’escolten, sobre els quals té un efecte guaridor. La considera la seva Motomami.

Demana a algun vellet un consell que faci possible que tota la resta de la seva vida puguin veure l’alba plegats. Em dono per al·ludit, després de prop de trenta anys de relació de parella, i el millor que li puc dir és que hi ha qui la basa en els silencis i així aconsegueixen una mentida duradora, un amor útil sobre el qual es poden fer fulls de càlcul per optimitzar resultats, mentre que parlar-ho tot multiplica les possibilitats de ficar el peu a la galleda i és el preludi de pets que com més olorífics menys romàntics. Això sí, els pets sorollosos són millors que la mentida més ben escrita del món. El meu consell és que no accepteu l’altre tal com és sense més ni més, sinó renunciant a canviar la seva essència. Només no hi ha res a fer si en allò fonamental hi ha posicions irreconciliables. Els desacords han d’existir i, per superar-los, calen moltes coses, entre elles una màgia que res té a veure amb prínceps i princeses de colors. Així que si ell diu la veritat, el meu consell seria per a la Rosalía: Millor truca al Rauw i si, de moment, us manquen paraules, mireu plegats la sèrie que Saul Goodman i Kim Wexler ens van regalar.