Ha causat desconcert que l’exalcalde de Manresa Valentí Junyent hagi sacsejat la política local d’un mes d’agost, que sempre és d’agrair, però sobretot que ho hagi fet emprant un valor en desús: la sinceritat. Aquesta setmana en una entrevista concedida a aquest diari, l’antecessor de l’actual batlle acusava el partit amb el qual va governar de no ser lleial ni just amb la feina feta, i afegia haver-se sentit maltractat. Per qüestions professionals o socials he mantingut una bona coneixença amb els alcaldes manresans de la democràcia, amb les seves llums i les seves ombres tots podrien compartir els adjectius d’honestedat, coherència i compromís, amb els seus principis polítics i amb la ciutadania; per a l’alcalde Junyent, si hagués de personalitzar, hi afegiria el de la discreció, deu ser per això que les seves declaracions han sorprès, i és just per això que són respectables i dignes de reflexió.
A qualsevol persona que hagi estat escollida per regir els destins d’una ciutat se li ha de suposar una bona dosi d’autoestima, per tant, cal acceptar una aferrissada defensa si aquesta es veu atacada; ho ha fet amb valentia, perquè dir segons què pot emprenyar a segons qui que t’ho pot posar difícil, o si més no complicar, a l’hora de girar portes cap a còmodes jubilacions; i ho ha fet sense caure en la temptació d’emprar la supèrbia, admetent errors amb el mateix to que els encerts, com el d’una bona gestió econòmica, però obviant posar-se medalles compartides que altres no haurien dubtat a atribuir-se. Dic això últim perquè un bon amic, estretament vinculat a la vida universitària i social de Vic, després de llegir l’entrevista, em va comentar que el sorprenia que no valoressin la tasca d’en Junyent, i que ell no hagués esmentat un dels seus èxits més importants –jo tampoc hi havia pensat–; haver estat una figura clau en tot el procés de federació de la FUB amb la Universitat de Vic per fer realitat la UVic-UCC, una fita que en el seu moment no va estar exempta de polèmica, però que, a hores d’ara, ningú la pot qüestionar veient els avenços dels darrers anys, és un dels pocs actius solvents que tenim a l’hora de prestigiar el futur i el posicionament manresà en l’àmbit educatiu, econòmic i de valors socials. Si una referència com aquesta no pot equilibrar la balança cap al reconeixement al capdavant de l’equip de govern d’una ciutat, ja m’explicaran què ho pot fer; hi ha ocasions en què les absències de memòria poden arribar a ofendre, i davant el greuge de l’ofensa neix la virtut de la defensa; per cert, gens criticable.
Fent una adaptació barroera de la dita que va pronunciar Napoleó, tant vàlida per als errors com per a aquest cas els encerts, a l’alcalde el que és de l’alcalde... i adeu als mancats de memòria.
