Creuar l’avinguda de Maria Cristina a peu des de la plaça d’Espanya fins a Ferrer i Guàrdia no demana més de cinc minuts. A partir d’aquí, cinc trams d’escales mecàniques (quan funcionen) i breus passejades entre un i altre permeten accedir a l’avinguda de l’Estadi sense complicacions de temps o esforç físic. Un parell de línies de bus urbà de Barcelona i les llançadores habilitades pel club són alternatives vàlides per arribar al Lluís Companys, on també s’hi pot fer cap amb moto o taxi. Va quedar clar dimarts passat amb motiu del Trofeu Joan Gamper, on fins i tot l’evacuació, sempre més complicada que l’arribada, que és més esglaonada, va ser ràpida. El debat no són els inconvenients reals o imaginats d’anar a la nova llar temporal del Barça, sinó la naturalesa de l’afició, concretament els socis abonats. No cal fer un exercici d’antropologia urbana per adonar-se de l’enorme quantitat de turistes que han omplert el Camp Nou els darrers temps. La temporada passada, el Barça de reconstrucció que va guanyar la Lliga va tenir les assistències més altes del futbol europeu. Un mèrit també atribuïble al visitant estranger que se sent atret per la història i el nom d’un dels clubs més carismàtics del món. Sense ignorar la importància dels preus en tot plegat, és trist veure que no arriben a 16.000 els socis que s’han fet un abonament per al curs 23-24 a l’Estadi Olímpic en un club amb 85.000 abonats del Camp Nou i 140.000 associats. Haurem de veure com anirà la venda d’entrades, però, mentrestant, seria bo preguntar-nos si els Getafes de torn ja no motiven, si cal una Superlliga o és que tenim la panxa plena.
