La fascinació que la lluna desperta als humans queda ben resumida en un conte de Pere Calders titulat La Lluna a casa. El relat, que es va escriure poc després de l’arribada de l’home a la Lluna, descriu la història de dos nens que, encuriosits per aquells coets que s’enlairaven a l’espai, decideixen portar la Lluna a casa, a partir d’un joc de miralls per reflectir la seva llum i admirar-la gairebé de tan a prop com els mateixos astronautes.

De la mateixa forma que els dos protagonistes del conte, molts infants d’arreu del món tornen a mirar aquests dies el cel amb l’enlairament de la sonda Luna-25, amb què Rússia pretén convertir-se en la primera potència mundial a trepitjar el pol sud lunar. Es tracta d’un terreny fins ara inexplorat on en aquests moments també es dirigeix una tripulació índia, amb la sonda Chandrayaan-3, que preveu aterrar sobre la superfície lunar entre el 23 i el 24 d’agost. Els dos països es diputen ser els primers a conquistar aquesta zona per extreure informació sobre la composició mineral del satèl·lit i analitzar la presència d’aigua, una troballa que podria beneficiar futures missions espacials, a banda dels habitants de la Terra.

Mig segle després de la primera petjada lunar per part de Neil Armstrong, sembla que les missions a la Lluna han tornat a adquirir protagonisme davant d’un nou context geopolític, marcat per la Guerra d’Ucraïna, que ha motivat els països a agafar posicions en la carrera espacial. La diferència respecte a fa cinquanta anys, però, és que ja no són únicament dues potències que es disputen el poder, sinó que cada vegada hi ha més actors que programen les seves pròpies missions espacials, com ara la Xina, que l’any 2019 va aconseguir aterrar per primera vegada a la història a la cara oculta de la Lluna.

En els pròxims anys, es veurà si les missions per extreure aigua de la Lluna hauran servit per proveir els habitants de la Terra i, qui sap si algun dia, crear una base lunar que serveixi com a punt de partida cap a altres missions espacials a les estrelles més llunyanes. El que és segur és que aquest escenari cada vegada serà a més anys llum si no existeix una veritable cooperació entre els diferents països, que continuen veient l’espai com un lloc per conquerir més que no pas per explorar. Si un alguna cosa es desprèn del conte de Calders, és que la Lluna costa d’atrapar, és fugissera i delicada, i és difícil que el seu reflex es mantingui estable només en un mirall, ja que en calen molts per intentar capturar la seva llum.