Ara us explicaré una història basada en fets reals, que diuen d’algunes pel·lícules. Aquí, però, no hi ha ni un gram d’imaginació sinó que tot és pura i crua realitat, i té com a protagonista la sanitat, així en genèric, que només es curarà si s’hi injecten molts, molts diners, i es canvien alguns dels problemes estructurals que pateix, com per exemple la manca de metges i especialistes. Cosa que no s’arreglarà d’avui per demà.

Però m’estic desviant del tema i n’hi hauria per llogar-hi cadires. El que dèiem. Un amic de tota la vida de la màxima confiança em comenta que està angoixat perquè a principis d’any li van fer una anàlisi i alguna cosa no va sortir bé. Per telèfon, el metge de capçalera li va dir que el derivava a l’especialista. El cas és que no li han donat hora fins a finals d’any. Entre el dia de l’anàlisi i la visita -on presumiblement li demanaran més proves- hauran passat un mínim de sis mesos. Esperem que no sigui greu.

Entremig ha notat molèsties i fa poc va decidir anar al seu CAP -no diré quin però és a Manresa- a demanar una cita presencial amb el seu metge de capçalera perquè va pressuposar que si ho demanava per telèfon marejarien la perdiu. Que no l’hi donarien, vaja. Però tot i anar-hi personalment, tampoc no va aconseguir cita.

Molt amablement, l’home que el va atendre darrere el taulell li va dir que no hi havia les agendes obertes -al meu amic les agendes aquestes li importen un rave, només vol veure el metge- i que entre vacances i no sé quins set sous van quedar que algú el trucaria. I sí. Van trucar al cap d’uns dies. Amablement la metgessa li va dir que si ja tenia hora a l’especialista ella no hi podia fer res, i que es tranquil·litzés.

Mentre m’ho explicava em va venir al cap que el març Regió7 va entrevistar el conseller de Salut, Manel Balcells. Va dir que en sis mesos tothom qui hagi de tenir una visita a primària la tindrà. El termini està a punt de complir-se. Hàbil, el conseller. Qui decidirà qui la necessita? L’usuari, el metge, administració? Perquè en el cas que ens ocupa va ser el personal del taulell qui va resoldre que no valia la pena. I que consti: Déu me’n guard de dubtar de la seva professionalitat, al contrari. Malgrat que sembli que sempre posen pegues per tot, són com el senyor Lobo del Pulp Fiction: soluciona tots els problemes.

M’he tornat a desviar. A vegades no és que no l’encertin al diagnosticar-te. És que ni et diagnostiquen. Estem atrapats pel sistema. I ara, queixa’t.