Sembla un oxímoron dir que Catalunya està al centre de la política espanyola perquè tothom sap que vivim a la perifèria de l’Estat. Un lloc prou allunyat de la capital on es poden observar a distància les decisions que s’hi prenen i comprovar la poca confiança en les nacionalitats que reconeix la Constitució de 1978. L’Espanya que s’ha forjat des de la implantació de la democràcia és centrípeta i radial de manera que tot conflueix a Madrid. Allà hi ha l’Estat, si em permeten la simplificació, en estat pur. El Palau de la Zarzuela, la seu del govern, el Congrés de Diputats, el Senat, el Tribunal Constitucional, el Consell General del Poder Judicial, el Tribunal Suprem, els ministeris, els museus que són de tots i, fins i tot, l’aeroport que és el hub de tots els hubs. Tenen de tot i això, encara que alguns en dubtin, genera molta riquesa i dona feina a molta gent, que paguem entre tots, fins i tot els de la perifèria que a part de l’espanyol parlem en una altra llengua.
Però els poders econòmics i polítics que han construït aquesta fantàstica realitat madrilenya i que han llançat la genial idea que Madrid es España dentro de España, com si la gent de la resta dels territoris fossin simples vassalls contribuents a major glòria de la rojigualda, es troben que els ciutadans a les eleccions voten i que el dibuix que en surt no s’assembla al que havien fet els senyors i senyores de l’Espanya radial. Els electors no combreguen amb la idea de la república independent de Madrid d’Isabel Díaz Ayuso ni del seu assessor Miguel Ángel Rodríguez ni dels senyors que fan negocis a la llotja del Bernabeu. No, Espanya està formada per diverses nacions i cal que se les respecti a totes, no només a una.
Justament això és el que van dir les urnes a les passades eleccions del 23J, una realitat que l’Espanya centrípeta no pot entendre. Sobretot els sorprèn que la investidura del nou president depengui bàsicament del que diguin bascos i catalans, és a dir la gent de la perifèria que, a més, té les ínfules de demanar exercir el dret d’autodeterminació.
Els mitjans de comunicació de la caverna o els directius de l’Ibex estan trasbalsats perquè tant Alberto Núñez Feijóo com Pedro Sánchez hauran d’enviar els seus negociadors a parlar amb Bildu, el PNB, ERC i, ai!, amb Junts. I el que més mal els fa és que algú hagi d’anar a Waterloo a negociar el sí de Junts, perquè això no apareixia ni en els seus pitjors somnis.
Però les regles de la democràcia són així i per ser elegit en una investidura cal arribar a la majoria absoluta en la primera votació o a la majoria simple en la segona i tal com estan les coses, si cap dels dos candidats no arriba a la majoria, hi haurà un nou procés electoral per veure si un dels dos grans partits, PP o PSOE, amb els seus possibles socis, és capaç d’obtenir prou escons per investir el seu presidenciable.
Segurament que encara que hi hagi noves eleccions les perifèries hi tindran alguna cosa a dir i que, es vulgui o no, s’haurà de comptar amb elles, de la mateixa manera que van haver-les de tenir en compte quan es va redactar la Constitució de 1978 o en la gestió de molts governs, tant de la dreta com de l’esquerra, que han necessitat els seus vots per governar. Només n’han prescindit quan han tingut majories absolutes, però quan els han calgut els seus vots hi han pactat.
En alguns moments els partits bascos i catalans han sigut percebuts com el dimoni amb cua, mentre que en altres ocasions se’ls ha lloat per la seva contribució a la governabilitat. L’exemple n’és el president Pujol que van passar de cridar-li «Pujol enano habla castellano» a «Pujol guaperas habla lo que quieras». Però si de debò els dos partits hegemònics es prenguessin seriosament la plurinacionalitat de l’Estat, les coses anirien d’una altra manera i no hi hauria les discussions artificioses que ens tenen tan entretinguts.
