Diana Nyad tenia nou anys. Havia estat tot el dia jugant a la platja de Florida on anava amb la seva família i es va quedar mirant l’horitzó. La seva mare s’hi va acostar i li va dir «allà al fons hi ha Cuba. És tan a prop que una nedadoreta com tu gairebé hi podria arribar nedant». Uns anys després, el 1975, Nyad es va fer famosa per ser la primera persona que va fer la volta a Manhattan nedant, o si més no la primera que ho va documentar. I llavors, es va apoderar d’ella la dèria que li havia suggerit la seva mare: nedar de l’Havana a Key West, un trajecte de 177 quilòmetres que presenta enormes dificultats pels corrents i les meduses. L’australiana Susie Maroney ho havia fet el 1997, però protegida per una gàbia antitaurons (en realitat, innecessària) que també la guiava i desnaturalitzava la natació. Ella ho volia fer a pèl. El 1978, amb 28 anys, ho va intentar per primera vegada. No se’n va sortir. 33 anys després, el 2011, ja amb una edat, ho va provar novament dues vegades. El 2012, una quarta vegada. L’agost del 2013, al cinquè intent, i després de nedar durant 53 hores embolicada en neoprens i silicones per protegir-se de les picades, va assolir el seu objectiu. Tenia 64 anys.
Aquesta setmana ha publicat un article al New York Times lamentant que, ara, avui, no podria fer-ho. No podria ni que fos més jove. Amb la temperatura del mar que hi ha els darrers anys seria impossible evitar la deshidratació i la fallida metabòlica. I serà encara més impossible en el futur. L’escalfament global deixarà enrere, fins i tot, algunes grans fites esportives. Les grans travesses tropicals quedaran per a les meduses, que ja eren aquí fa 600 milions d’anys i segur que ens sobreviuran, com els escarabats i les mosques.
