El 21 de desembre del 2017 es van celebrar les eleccions al Parlament convocades per Mariano Rajoy quan va ficar les grapes a la Generalitat. Dos milions de votants van castigar l’abús del president espanyol i van fer costat al Govern destituït i als seus membres exiliats o empresonats. L’endemà Carles Puigdemont va deixar anar una frase que ha esdevingut famosa: «Espanya té un pollastre de collons». En la seva interpretació, molt compartida, l’aval dels votants als líders perseguits era una campanada tant forta que passava els Pirineus cap a Europa. Tanmateix, no va causar cap efecte en els timpans del Tribunal Suprem. En canvi, el pollastre es va muntar al sí mateix de l’independentisme, on la tensió entre els de Puigdemont i els de Junqueras no va parar de créixer fins convertir la legislatura en una mena de zombi, un mort que camina. D’aquell «Junts pel sí» del 2015 s’havia passat al «junts, ni a la cantonada». Mentre les bones ànimes feien crides a la unitat, l’acció desunida i contradictòria en la política espanyola abocava a l’esterilitat. El pollastre va afectar entitats animadores de les grans mobilitzacions, usades ara com armes de part en la desagradable guerra civil. Com a conseqüència, foren milers els que es van desentendre de tot plegat. Però la història dona moltes voltes i de vegades compleix amb retard antigues profecies pensades per a altres circumstàncies. Heus aquí que el resultat de les eleccions generals del 23 de juliol han deixat Junts per Catalunya, és a dir, Carles Puigdemont, en condicions de decidir el futur de la legislatura espanyola i, per tant, de muntar un bon pollastre. Un pollastre de nassos. És probable que quan llegeixin aquestes línies ja se sàpiga el veredicte sobre la votació de la mesa del Congrés, però fins llavors la política espanyola haurà aguantat la respiració. Amb només set dels quaranta-vuit diputats catalans, el gran blasmat ha sentit el poder de qui té l’animal agafat pel coll.
