Si Pedro Sánchez és elegit president del govern, tindrà un mandat molt complicat a les Corts, és quelcom que fa dies que sabem atès els resultats de les eleccions. Per començar, al Congrés el govern tindria 151 diputats i el bloc de dretes 172, això vol dir que per qualsevol iniciativa necessita un mínim de 22 vots positius més i la resta abstencions. En les lleis orgàniques, i el pressupost n’és una, necessita arribar als 176 afirmatius. Una feinada titànica per al grup parlamentari. Un altre element que complica la situació és que el Senat té majoria absoluta el PP, amb la qual cosa cal suposar que la majoria de les lleis tornaran modificades al Congrés i s’hauran de tornar a negociar. A més de múltiples compareixences, comissions d’investigació, i d’altres iniciatives que pugui tenir el PP.
Amb la votació d’ahir de la Mesa, un futur govern de Sánchez, passa un primer obstacle, ja que té el control d’un instrument que li pot facilitar una mica la governabilitat. La Mesa és qui marca els temps, decideix què s’accepta a tràmit i què no, i de què, de quan, en quin òrgan es parla.
Junts ens diu que el seu vot d’ahir no pressuposa res. És possible, però a més de les coses que ens diuen, ha aconseguit tenir grup parlamentari propi, tot i no complir les condicions perquè no han arribat al 15% dels vots a Barcelona ni a Tarragona, el que els comportaria una gran pèrdua de recursos, començant pels temps en les intervencions. Amb aquest vot en qualsevol altra organització política seria interpretada que estan predisposats a arribar a un acord amb els socialistes. És així en el cas de Junts?
Ningú sap què passa pel cap a l’home de Waterloo, però hi ha un element per creure que no és del seu interès la repetició electoral. Sense els 7 vots de Junts serà molt difícil, per no dir gairebé impossible pel govern tirar endavant cap iniciativa, el que fa que «ell» torni a ser el centre de l’atenció política. Si en Sánchez és el president, ell serà el centre del debat cada setmana i ja no haurà de fer més malabarismes per cridar l’atenció dels mitjans. A les seves rodes de premsa tornarà a haver-hi un munt de càmeres i periodistes per saber la seva opinió per qualsevol tema d’actualitat el que li comporta tornar a la rellevància.
Si es repeteixen eleccions, sigui quin sigui el resultat ell perdrà tot aquest protagonisme. Què hi pot guanyar? Presentar-se com l’única opció independentista no pactista?, possiblement, això farà molt feliç Laura Borràs «no tenim cap interès a negociar la investidura d’un president espanyol, tenim interès a negociar la resolució del conflicte que Espanya té amb Catalunya» i els seus incondicionals, però cada vegada són menys, fins al punt que a les eleccions hi va haver ciutadans que votaren el PSC al Congrés i Junts al Senat.
Plantejar la negociació com un tot o res seria un mal negoci per a Junts, i ell ja ha viscut el resultat.
