Com bé defineix el diccionari, la picardia és l’art de dissimular i treure profit d’una situació. Igualment, la picaresca és un gènere literari, nascut al segle XVI, genuí de la cultura castellana, que reflecteix una manera de ser i de fer consistent en aprofitar qualsevol situació en benefici propi, amb murrieria i dolenteria. Aquesta ha estat i és, lamentablement, la manera de fer de la majoria de partits polítics espanyols que cauen, sovint, en l’esperpent; per cert, un altre gènere literari que va popularitzar l’escriptor d’origen gallec Ramón María del Valle-Inclán, cent anys enrere, consistent en una deformació grotesca i ridícula de la realitat.

Observant la dinàmica parlamentària madrilenya d’aquests dies, serem testimonis d’unes maneres de fer per formar govern, que són tremendament egoistes i supremacistes per part de les principals formacions d’àmbit estatal. Acostumats a prescindir de tot allò que no sigui castellanocèntric, veurem com seran incapaços d’admetre la realitat multicultural de la península Ibèrica i tenir amplitud de mires.

Per la seva banda, els partits catalans cada vegada estan més adaptats a la manera de fer d’aquest panorama polític i ningú planteja, analitzant la realitat –sempre present– uns canvis estructurals importants. No es pot avançar sacralitzant una constitució que només van poder votar els nascuts abans de la dècada dels seixanta del segle passat. Poca broma! I amb alguns articles que són clarament retrògrads i antidemocràtics. I d’altres, que serien interpretables, sempre es llegeixen d’una única manera. Però, curiosament, tothom que se sent profundament espanyol s’hi troba còmode i ningú planteja cap mena de canvi o evolució. És clar, només gent amb principis, amplitud de mires i esperit democràtic hi pot empènyer. Però, a ponent són una immensa minoria. A més, un dels problemes de la dinàmica política actual, ara i aquí, és que el pragmatisme, que hauria de ser específic en casos concrets o de caràcter temporal, acaba sent la norma. En un món on tot evoluciona i canvia ràpidament en determinats països, la pràctica política es manté invariable, amb una gernació de gent que en viu professionalment, sense grans principis ni voluntat d’entesa transversal amb una realitat que sovint es nega o menysté.

Catalunya va perdre –no ho oblidem!– per la força de les armes la seva independència. Recuperar-la ha esdevingut un moviment social de gran abast perquè l’estat centralista que tenim a sobre sap molt bé com drenar els recursos econòmics i impedir l’autogovern real. Es fa estrany que hi hagi encara gent d’aquí –encara que vulguin, legítimament, ser espanyols– que negui aquesta realitat i que mantingui una situació clarament lesiva per a tots els ciutadans.

Un estat, per altra banda, que juga brut i les elits que el controlen a través d’uns polítics subalterns han creat, amb els impostos de tothom, unes clavegueres per eliminar els rivals polítics, com explica molt bé Ernesto Elkaizer, Operación jaque mate (ed. Penguin Random House). Tot plegat una farsa que no fa gens de riure. Més aviat por…