Aquesta ha estat la setmana dels pinxos «home que fa gala d’ésser valent, que tracta d’imposar-se per la seva valentia, infonent por [...]», segons el Diccionari de la llengua, altrament dits fanfarrons, perdonavides, prepotents, fatxendes, galls o pedants, segons el diccionari de sinònims. L’àmplia gamma de pinxos tibant d’elàstics s’ha fet present arran de l’elecció de la presidenta del Congrés dels diputats, dijous passat, després d’un pont de la Mare de Déu d’agost frenètic en negociacions polítiques i especulacions periodístiques. La interpretació ha estat tan contaminada com ja ens tenen acostumats els mitjans de comunicació en funció de la seva afinitat als interessos dels bàndols polítics. Mentre uns atribuïen mèrits als seus, els altres s’esforçaven a remarcar les misèries dels contraris. Al president Puigdemont l’han descrit com un murri en la versió bona del terme (sagaç, astut, hàbil, intel·ligent, viu, gat vell), o com un trapella dolent (segons la versió que parla d’una persona que amb habilitats procura enganyar o enredar els altres). I al candidat Sánchez el titllen de murri (algú que és de témer per la seva sagacitat), o trapella (per farsant, engalipador), qualitats a bastament demostrades. Els gallets de la dreta i de l’extrema han fet ostentació de les seves singularitats, segurament confiats que quan sigui l’hora la cúpula del poder judicial ja els continuarà fent la feina que se’ls ha permès fer des de temps del franquisme, la transició i després de l’1 d’Octubre fins a l’eternitat. En bona entesa, és clar, amb els pinxos de l’alt funcionariat que controla clavegueres i les forces de seguretat que garanteixen el manteniment de les essències pàtries. L’amenaça la deuen sentir en carn viva, perquè malgrat el discurs de pacificació i concòrdia aconseguides a Catalunya pel candidat, el resultat de les eleccions els ha demostrat que encara tenen molta feina a fer, ells i els llepes locals que hi col·laboren. Tanmateix, vistes les reaccions dels pinxos que també hi ha en els àmbits independentistes, les «victòries» de dijous passat anuncien noves discrepàncies dins del moviment. Un mal dissimulat interès a sobreviure dins del sistema es manifesta en aquells que fingeixen o exageren sentiments independentistes. A quests comediants s’hi afegeixen els intransigents fastiguejats amb tanta renúncia davant l’enemic. Entre els que tenen el pap ple, i els que reclamen negociació o perspectiva i perseverança hi ha un abisme que sembla difícil de superar amb tant pinxo pedant i gallet com bravateja a través de les xarxes socials que ho permeten tot, menys raonar amb criteri.
