Un reflex del vell tòpic del tot canvia el trobem en la manera com han evolucionat les demandes a l’hora de cursar una reserva hotelera. Els clients de fa cinquanta anys demanaven una habitació amb vistes i si l’accés era l’adequat per al seu Quatre llaunes, quan es tractava d’hostatjar-se al mig del bosc. Més endavant, les peticions van ser que hi hagués bany amb videt i tele a l’habitació, i piscina i aparcament a l’hotel. Abans que la normativa no imposés l’eliminació de les barreres arquitectòniques també preocupava als usuaris, i amb raó, la presència de rampes i ascensor. I amb la incorporació de les mascotes al nucli familiar hi havia hostes a qui feia estrany que els establiments hotelers admetessin criatures i no admetessin gossos de companyia, sovint prou més ben educats que els primers. El canvi més radical i unànime, però, s’ha produït en aquests darrers anys amb l’adveniment de la telefonia mòbil i les connexions a internet. Avui dia ja tothom dona per descomptat que en tot establiment turístic ha d’haver-hi wifi. Ni que l’hotel en qüestió sigui a la fi del món o al mig del no-res. Un hotel sense wifi és una bicicleta sense rodes. Diem: Me’n vaig uns dies ben lluny per desconnectar. Tanmateix, una vegada som fora necessitem el wifi per fer-nos una selfie per fer saber a tots els nostres seguidors d’instagram com estem de desconnectats. Feu, si no, un cop d’ull als comentaris que pengen els clients després de passar per un allotjament de vacances. Més que llegir-hi si el menjar és escàs o abundós, o si el tracte ha estat amable i cordial, més sovint hi llegim: el wifi era lent, no arribava a tot arreu, funcionava a batzegades. Conscients d’això, en un hotel han advertit els clients que «a causa d’una emergència en el subministrament de la xarxa elèctrica, aquesta propera nit es produirà una interrupció d’aproximadament un minut en la connexió a internet a les quatre de la matinada. Demanem disculpes.» Per si de cas, jo ja he enviat l’article abans de mitjanit.
