Manresa a 32 graus a les 10 del vespre, com ahir o abans-d’ahir. Una pel·lícula que comencés així només podria ser una història de catàstrofes. Els espectadors acostumats a veure cinema no en tindrien cap dubte; si els primers minuts mostren carrers deserts, ventiladors a tot drap i aires condicionats emetent un brunzit sinistre sobre imatges de televisió que informen de temperatures insòlites vol dir que ens estan situant en el preludi d’un desastre. Ja començava així «L’estel misteriós» del Tintín, que a la primera vinyeta ja mostra el jove periodista i el Milú passejant de nit i queixant-se de la calor que fa, una temperatura inexplicable que resulta que està causada per un gran bòlid de foc que s’està acostant a la Terra. De fet, Hergé va dibuixar aquest àlbum en plena ocupació alemanya de Bèlgica, que allò sí que va ser una onada tèrmica i una història de catàstrofes.
La calor sufocant no pot portar res de bo. Impulsa el conflicte racial a «Do the right thing», l’obra mestra de Spike Lee, i revoluciona Michael Douglas a «Un dia de fúria»; empitjora el mal humor del protagonista de «La matança de Texas» i recargola el bloqueig mental del delirant «Barton Fink» dels germans Coen. D’una onada de calor no en pot sortir res de bo, i si aquesta s’allarga gaire començarem a veure que els conductors fan sonar més al clàxon a les rotondes i la gent perd més la paciència a la cua del supermercat. El canvi climàtic acabarà generant no només un desastre oceànic i atmosfèric; les onades de calor també generaran onades d’irritació. I haurem d’acabar fent el que deia Marilyn Monroe a «La temptació viu a dalt»: «Quan fa tanta calor, guardo la roba interior al congelador.» No és gens mala idea.
