Estiu calorós que propicia un ensopiment i un estat mental que convida a badar. En aquests dies en què, molt sovint, no estem apressats per la feina habitual, una manera de combatre el sopor mental i de passada intruir-nos és llegir. I vet aquí que m’he trobat amb un llibre que, a part de fer-se de fàcil lectura, m’ha portat a escriure aquest badant i compartir pensament d’estiu. Un llibre basat en fets històrics i novel·lats. Si us plau, que s’entengui en aquest context.
L’Església catòlica en plena lluita amb el luteranisme i altres derivades, durant tres segles va propiciar un bon exemple de propaganda. Diu l’autor del llibre El largo viaje de los cuerpos celestes, en Xavier González, que durant aquest període es van exportar més de 150 esquelets dels primers cristians que afirmaven que venien de la troballa d’alguna catacumba a Roma; i suposadament màrtirs. Segurament només un 10% d’ells realment màrtirs. L’operació propagandista es basava en el fet que les parròquies encara catòliques i resistents al corrent protestant compraven aquestes relíquies per reforçar la fe i mostrar la capacitat de resiliència davant l’heretgia sobrevinguda. Aquests esquelets van ser convenientment vestits, ben vestits i coberts de joies i «batejats» amb el nom del sant que cada convent, monestir o església sol·licitava.
Per una banda, es feia una reposició d’antigues relíquies cremades en les guerres de religió, a Europa, i, per una altra banda, reforçava la fe de les comunitats catòliques residents. Amb els consegüents miracles posteriors atribuïts a les relíquies. Una tasca enriquidora.
Ara ve el dilema, ho podem definir com propaganda o publicitat? Les fonts consultades d’aquestes definicions ens diuen que la propaganda és una manera de transmetre informació en l’actitud d’una comunitat en relació amb una causa i presentant solament un aspecte argumental; per altra part, la publicitat també és una forma comunicativa amb la finalitat d’assolir objectius de comercialització, un treball de màrqueting.
O sigui, que les tècniques per vendre un producte o influir en les actituds de la població venen de lluny. Ara, tot badant, me’n vaig a mitjans del segle passat quan la comunitat psiquiàtrica i psicologia estava fortament dividida entre psicoanalistes i conductistes, sense gaires posicionaments intermedis. Uns defensant que l’individu feia un creixement particular i capaç de discernir allò millor (per la persona) i altres considerant que l’entorn i els seus estímuls condicionava la conducta de les persones (el cervell era una caixa negra sense productivitat pròpia). Soc conscient que he fet un reduccionisme potser trampós, però sempre m’he preguntat si no som tan lliures com se’ns vol fer creure i que la capacitat de pensar i actuar per nosaltres mateixos pot estar molt, massa, condicionada per un pensament col·lectiu. És difícil anar contra el corrent.
Sort n’hi ha, que la propaganda o la publicitat ens ajuden a decidir, per cadascú de nosaltres.
