La democràcia és l’art que busca el bé de la ciutadania. Per això a l’exhortació pastoral «Evangelii gaudium», el papa Francesc defineix la política com «una altíssima vocació, una de les formes més precioses de la caritat, perquè busca el bé comú» (EG, 205), amb el diàleg i els acords entre els adversaris.

Per això m’ha sorprès que el bisbe d’Oriola Alacant, en el seu programa radiofònic, (que m’han passat), «Sexto continente», de Radio María, del 24 de juliol, hagi dit, en relació al resultat electoral de les passades eleccions, que seria «increíble que quien está en el exilio» (referint-se al president Puigdemont), tingui «la llave para decidir el gobierno de España». I és que els vots de Junts poden determinar «el futuro de una nación», cosa que el bisbe Munilla considera una «situación endiablada». Jo mai no m’hauria atrevit a dir que l’acord, (en cas que es faci), entre el PSOE i Junts, sigui una «situación endiablada».

Davant el resultat de les «complicadísimas elecciones, con un panorama muy difícil de gobernar», el bisbe Munilla ens recorda el cas d’Alemanya, que «se resolvió con una coalición entre los dos partidos principales», la CDU i el PS.

I és que el bisbe Munilla aposta pel govern de coalició entre el PSOE i el PP, com a «mal menor», per fer un executiu amb un «acuerdo entre derecha e izquierda». A mi em sembla agosarat que un bisbe determini quins partits haurien de formar govern, cosa que jo no m’atreviria a fer.

Per això el bisbe Munilla hauria de recordar l’homilia del cardenal Tarancon, el 27 de novembre de 1975, en la missa d’entronització del rei Joan Carles, quan l’antic bisbe de Solsona digué: «No corresponde a la misión de la Iglesia, presentar soluciones concretas de gobierno. La Iglesia nunca determinará qué autoridades han de gobernarnos». Unes paraules assenyades, que posaven punt i final al nacionalcatolicisme.

Però en el cas del govern de coalició a Alemanya, que el bisbe Munilla recomana per a Espanya, el bisbe d’Oriola-Alacant s’oblida de dir que la CDU mai no ha pactat amb l’extrema-dreta, sinó que sempre ha rebutjat qualsevol acord amb els extremistes de dreta, cosa que no ha fet el PP, que ha arribat a acords, en ajuntaments i en comunitats autònomes amb VOX, qualificat per l’Osservattore Romano com una «formazione política di estrema destra».

L’acord a que puguin arribar Junts i PSOE no crec que sigui cap «situación endiablada», com no ho és tampoc l’acord a l’ajuntament de Gasteiz, (un pacte que el bisbe Munilla no blasma), entre Bildu i el PP, que ha deixat el PSE i el PNB sense presidència en més d’una desena de comissions.

Governar demana, necessàriament, pactar amb els adversaris i no veure una situació «endiablada» allà on només hi ha acords entre partits. No és això la democràcia?