Un cop més, Gemma Camps Claramunt dedica el seu darrer llibre a la seva mare. «Dir adeu» té com a protagonista principal una mare de la qual no sabrem el nom. Els seus dos fills, el Joan i la seva germana Carla, que serà protagonista d’una de les històries d’amor amb Àlex Rico, el monitor d’esquí de fons. L’altra, la compartirà l’esmentat personatge, quan es retroba amb la seva antiga nòvia, la cambrera Sílvia Planes. Carla és l’única de la família que ha presenciat el suïcidi del seu pare, a causa d’una mala passada d’un comptable, però, sobretot, per la detecció d’un càncer de pàncrees molt avançat. És obvi que la Carla necessita ajuda per superar el trauma i es recolzarà en l’Àlex, qui en la baixada per la pista de la Bòfia li aconsella que cridi tant com pugui. El crit d’impotència de la Carla l’apropa definitivament a l’Àlex. Dels altres protagonistes poden destacar també l’Emili Bosch, xef de la cuina de l’Hotel El Comte de la Vall de Lord. Separat de l’Olga, aconsegueix que aquesta li deixi la seva filla Anna cada quinze dies.
Em fa la sensació que en els relats de G. C. Claramunt, cada vegada d’una forma més nítida, les circumstàncies poden més que la voluntat dels protagonistes, que es veuen atrapats dins d’un món on l’amor que senten no s’acaba de poder plasmar definitivament i el fet de dir adeu és la solució més factible a les seves vivències, ja sigui perquè es dona més importància a una suposada llibertat: «L’Àlex és d’aquelles persones per a les quals la llibertat és una necessitat vital. Tu també ets lliure, Carla. Hi ha la seva llibertat i hi ha la teva», li etziba la mare de la Carla. O bé amb l’argument que es presenta com indiscutible en un dels capítols: «L’havia ferit. I quan a algú l’han ferit se l’ha de deixar». El que sí que aconsegueix, però, Carla la protagonista, és un canvi en la vida, en un mon en constant canvi.
La cura en el llenguatge i, especialment, l’aprofundiment en les descripcions dels paisatges, així com l’anàlisi en la psicologia dels personatges enriqueixen una narració que, no obstant això, continua sent molt planera, com també es reflecteix en les seves quatre històries anteriors: «Una piulada per a l’Eugene», una novel·la d’acció, que temàticament té la seva continuació en «Un missatge per a la Nora»; «Vermell tinta», una aproximació a la novel·la negra; i la precedent «Zero Bombai», on explora les narracions breus amb una de més llarga sobre la vida d’un taxista que viu a Manresa.
Mentre en altres novel·les la referència a films era molt significativa, en aquest cas té poca importància. Alguna anècdota sobre els actors Tom Hanks o Kevin Costner i les pel·lícules «Parc Juràssic» o «La jungla de cristall». En canvi, la música d’acompanyant és molt significativa, sobretot arran de les cançons que sonen per la ràdio. Esmenta el creixement de les xarxes socials i l’ús habitual del WhatsApp i Twitter. Com dèiem, Claramunt té molta cura del paisatge geogràfic, i una família de Manresa és la protagonista de la novel·la, amb l’avi Uxio provinent de Dumbria (Galícia) i l’àvia Carmen de Cadis. L’estació del Port del Comte, l’Hotel Gran Sol de Solsona, Sant Llorenç de Morunys, les fonts del Cardener i el Museu de les Trementinaires a Tuixén. I sobretot, la importància de la boira, en l’accident d’esquí del Joan.
