Luis Rubiales ja era un personatge patètic abans de tot això. El seu comportament en la final del Mundial no és una gran sorpresa. No sobta veure’l com un matxirul·lo ridícul exterioritzant l’alegria d’un goril·la. I el pitjor no és el petó imposat amb acompanyament d’automassatge testicular. El pitjor és que el que ha passat després encara ho ha empitjorat. En el primeríssim moment es podia considerar que el seu comportament va ser una cagada individual fruit d’una mentalitat masclista molt estesa. Ara ja és impossible veure-ho així.
L’escalada que va començar amb el petó vexatori va continuar amb la resposta macarra que va donar a les primeres crítiques (en resposta a un periodista de la COPE que li donava la raó alegrement), i va tenir una rematada solemne amb un vídeo on demanava disculpes amb una autolloança evident i deixant clar que continua sense entendre que el que ha fet és una agressió sexista. I sent greu tot el que ha passat fins ara, el més greu és ara. És evident que, amb tota aquesta espiral, Rubiales ha generat una justificadíssima onada de fúria que fa que no pugui continuar ni un minut més al davant de la Federació. És evident, però ell no plega, els clubs callen, i els membres de la Federació s’amaguen. El Consell que el va nomenar pot activar el mecanisme que tingui previst en el seu reglament -sempre n’hi ha un- i votar la destitució de Rubiales aquest divendres. Punt i ja està. Tot indica que no ho faran. Hi ha en joc el vèrtex de tot un entramat clientelar de senyors que custodien la mamella esportiva i tota una xarxa d’interessos que abasta tot el món del futbol. Si Rubiales arriba al cap de setmana, el càncer ja no serà ell, sinó la Federació i els seus còmplices. I això és encara pitjor.
