El Partit Popular vol parlar amb Junts per Catalunya sobre la investidura. El convidarà a abstenir-se a la votació, fixada per a d’aquí a cinc setmanes. Núñez Feijóo disposa d’aquest temps per aconseguir els quatre vots que el separen de la majoria absoluta, o les set abstencions que li assegurarien la majoria simple. I set són justament els diputats de Junts. Per activa o per passiva, els dos aspirants a la presidència del Govern espanyol estan a les mans de Carles Puigdemont.
¿Un pacte amb els partits separatistes catalans per governar el Regne d’Espanya amb el suport de Vox, l’extrema dreta que acarona la idea d’il·legalitzar-los? Sembla impossible, oi? Però el PP fa com si tingués realment l’esperança de convèncer els amics del «pròfug» perquè li posin la catifa. I si per fer-ho s’han de desdir de tot el que han dit, doncs endavant les atxes amb un somriure als llavis, que la política és l’art de conquerir i conservar el poder i la resta és poesia.
Feijóo ha dit que «nosaltres estem a quatre vots de la investidura i Sánchez està a una amnistia i un referèndum», en referència a les exigències independentistes, però gairebé de seguida Esteban González Pons, la veu més serpentejant de la constel·lació conservadora, ha deixat anar: «Junts és un grup parlamentari que, igual que ERC, més enllà de les accions que quatre persones, cinc, deu, les que fossin, duguessin a terme, representen un partit la tradició i legalitat del qual no està en dubte». (De processats per l’1 d’Octubre i tot el que en penja n’hi ha uns quants més de deu, i de cent).
Ja coneixen la sardana per a grup coral enèrgic que va escriure Joan Maragall amb música d’Enric Morera: «La sirena se’n feu un xic ençà, un xic ençà el pastor de la muntanya, fins que es trobaren al bell mig del pla i de l’amor fundaren la cabanya». Aquesta vegada al fruit de l’aproximació no li dirien Empordà, sinó sinó New Majestic. O Majestic reloaded. Atenció: de cada deu remakes, nou empitjoren l’original.
