En els darrers anys el mercat de turisme extrem ha crescut de manera vertiginosa. L’expert en turisme Pablo Díaz, professor dels Estudis d’Economia i Empresa de la UOC explica que el turisme extrem de luxe va sorgir com a resultat de la democratització del turisme, de l’ascens del baix cost i de la massificació, que va empènyer a persones amb un alt poder adquisitiu a viure experiències excèntriques que poca gent pot tenir. Sembla que els clients d’aquest model de turisme comparteixen els mateixos trets d’excentricitat, d’exhibicionisme i d’exclusivitat reservat a pocs multimilionaris com Jeff Bezos i altres que poden pagar-se experiències tan allunyades de les que poden tenir la majoria de mortals, com ara ficar-se en un batiscaf per veure el Titànic i fer-ho tan real com ofegar-se de debò. També n’hi ha que pugen a l’Everest i hi deixen el paper de plata de l’entrepà de llamàntol amb maionesa de l’esmorzar o que fan viatges a l’espai sense haver-se fumat res, com el Tintín. Abans les experiències extremes eren les dels exploradors, atletes, aventurers o militars, que descobrien nous territoris i civilitzacions perdudes, que arriscaven la vida per ideals o pujaven al cim més alt. I també ho era el luxe dels primers turistes que feien el Gran Tour, el creuer pel Nil, que viatjaven en el Transsiberià o l’Orient Exprés, o que emprenien safaris i expedicions arqueològiques; aventures exòtiques que ja formen part del passat mític de les classes benestants europees i americanes. Ara tot això ja està fet i vist i cal buscar els extrems, viure al límit. I només cal poder-s’ho pagar i tenir qui ho organitzi. Avui, al voltant del 90% dels muntanyencs que escalen l’Everest van amb guia i paguen entre 45.000 i 200.000 dòlars segons el servei (fins i tot calefacció, helicòpter o cuiner), i encara que això suposi una gran petjada ecològica o la massificació de paratges verges. El turisme de masses encara no ha arribat als vols a l’espai o a les profunditats marines o a les curses pel desert, però temps al temps... Sembla doncs, que ara compta poder explicar i obtenir el reconeixement social de tenir una vida excitant i meravellosa per sobre de les vides vulgars i avorrides dels que tenen un apartament a la platja. En tot cas, no cal anar massa lluny si es vol viure experiències emocionants o situacions al límit. Des de la costa catalana es pot estar a tocar d’un foc forestal, tenir restriccions d’aigua corrent o veure platges massificades i cales atapeïdes de fondejos incontrolats o patir el risc que un caiac et trenqui el cap mentre estàs nedant o que t’ennueguis amb un plàstic. Aquesta és la realitat del turisme més immediat, del què tenim ben a prop i que podem arribar a col·lapsar si no es controla la capacitat de càrrega del nostre territori; i això tant afecta a l’entorn natural com al patrimoni cultural com als recursos bàsics de la població. Mentre sembla que el turisme d’extrems no tingui límits, millor que ens fixem a posar-los al nostre de turisme, el més pròxim, perquè és un recurs no renovable si l’exhaurim. Sense aigua per beure i dutxar-nos, amb temperatures d’ofec i focs cremant arreu, potser sí que al final haurem trobat un model de turisme d’extrem i low cost a tocar de casa.