Aquest estiu ha estat especialment dur. Tant per les condicions climatològiques com pel desgast acumulat que ja fa massa temps que arrosseguem. Si bé és cert que les retrobades, sopars i nits de festa major aporten una mica de calma a les tempestats ajudant a fer més amables les llargues i intenses jornades estiuenques. A pagès es respira cada cop més cansament, desil·lusió i desesperança.

I no es tracta d’un problema relacionat amb la feina. Doncs conec ben poques persones tant enamorades i entregades a la seva professió com el sector primari de casa nostra.

Es tracta d’un problema de desconnexió entre la realitat i aquesta falsa fantasia a la qual anomenem vida moderna.

M’explico.

Els patrons de consum actuals no tenen límits.

Podem comprar a l’altra punta del món sense aixecar-nos del sofà. Només ens cal un dispositiu amb internet per aconseguir tot allò que creguem que ens pugui fer falta.

Jo soc la primera que compra en línia. Però igualment penso que moltes vegades ho fem de forma automàtica sense ser conscients dels processos i mecanismes que s’activen perquè aquell producte que hem adquirit un dia a les deu del vespre arribi a casa al cap de 24 o 48h.

Vivim immersos en una immediatesa constant que ens atrapa i reté per tal que no pensem més enllà de l’aquí i l’ara. Una molt bona màxima a escala filosòfica que aplicada en termes de consum i sostenibilitat es converteix en una arma de destrucció massiva dels projectes i iniciatives que vetllen i tenen cura de tots els racons del país.

No és lògic ni conseqüent que adquirim online una cosa que podem comprar perfectament a una botiga física. Cal que pensem una mica per anar més enllà i veure el «preu» real de tot plegat.

Fa anys vaig presenciar atònita com un pobre missatger descarregava a peu de carrer un munt de garrafes d’aigua a una persona del poble. No entrarem en si cal o no comprar aigua envasada en un poble de muntanya. Però m’hagués agradat veure quants cèntims es va «estalviar» amb aquella compra en relació a si l’hagués fet a la botigueta del poble. També m’hagués agradat conèixer d’on venia aquella aigua, quants quilòmetres va fer per arribar fins al seu destí i quins recursos es van destinar a què aquella persona rebés aquesta comanda.

Em pregunto quants exemples similars ens venen al cap.

Mentrestant penso en quin seria el camí per tal d’aconseguir fer una mica més sostenible l’insostenible. Com tornar a fer que el sentit comú sigui el més comú dels sentits. En definitiva, com aconseguir construir el millor futur possible a totes aquelles criatures que han vingut en un món il·lògic i ple de sense sentits.

Potser un primer pas seria deixar d’escoltar i reaccionar a allò que ens diuen per tal d’apropar-nos a la realitat amb ganes i voluntat de conèixer-la tot formant-nos una opinió pròpia que ens permeti actuar en conseqüència.

Aconseguint que l’important sigui el realment importat i fent que el futur sigui més esperançador, il·lusionant i engrescador.