El segon capellà i escriptor més popular del Berguedà és Josep Armengou, després del megamediàtic «Tronxo» Ballarín. El primer fou l’inspirador del pensament polític de Jordi Pujol, entre d’altres. Com tots els grans literats escrivia també (i sobretot) de la quotidianitat. «La crònica menuda de Berga» és una de les seves obres a on la recull. Jo soc més d’Aurora Bertrana, però el títol del llibre del mossèn enfoca, també en clau política, el valor i la importància del dia a dia proper.
Mentre aquest estiu a Madrid van esverats i enfeinats a fer pactes fins ahir impossibles, com cada any, els polítics locals quasi han desaparegut. Els vàrem votar, van fer pactes, es van repartir cadires i sous per passar de dret a fer vacances a l’agost. Cal reconèixer-ho: són pràctics però poc innovadors. Al Berguedà, han deixat un acord major al Consell Comarcal. Si volen i tenen el valor suficient, ara podran fer una revolta de canvis i propostes amb alguna utilitat, d’acord amb la seva missió central i els importants recursos humans disponibles.
Apartats força consellers del govern i de l’oposició anteriors per insulsos o campions d’inanitat, els «nous» van tardar dos mesos a parir una aliança. La fumata blanca va albirar un transacció aparentment engrescadora i mai vista en aquests verals ni als entorns: un quadripartit. Tots a dins del comandament llevat de la batllessa d’Avià i els socialistes. Saber si Déu existeix i la utilitat d’un consell comarcal són dos grans dubtes existencials. Ara serà el moment per trobar respostes almenys pel segon. ERC, Junts, CUP i els «independents» de Gironella semblen haver forjat un govern fort, amb posicions doblades o triplicades, a on tots tindran tasques executives. I practicaran l’escamoteig: d’aquí a un any i mig es canviaran els uns pels altres.
No hi ha dubte que la pressió ambiental els ha conduït a fer aquesta quàdruple combinació, un govern rotund i quasi sense contraris. Tots els noms centrals de la política domèstica són allà amb accés a les tecles principals. Hereten un ens fins ara inútil pel que fa a estratègies globals. L’economia general és escarransida. La majoria dels sous provenen de l’erari comú, comptant pensionistes de tota mena i treballadors públics. A aquesta feble espina dorsal caldrà –curiosament des de la gestió pública– revertir-la totalment. Han d’omplir el nou polígon de llocs de treball privats i de qualitat. Han d’afavorir la creació d’empreses aportadores de veritable valor afegit, per sobre dels subsidis i del turisme, l’únic sector vigorós però amb sous baixos.
Vull pensar que en són conscients. No els queda gaire temps i cap excusa. Aviat veurem si es saben entendre i són eficaços o bé seran una enganyifa com els seus predecessors. Si ens donaran una ració més de mediocràcia o bé giraran l’economia com un mitjó. Tenen quasi tots els indicadors a la cua de Catalunya. Més avall no es pot caure però les parets a escalar, mirades des del fons d’un pou, es veuen inassolibles. Excepte per als agosarats. Han de tornar així per reprendre i treure el cap d’una vegada.
