No vaig anar al carrer Sallent a veure The Tyets però vaig compartir durant uns minuts la vorera per on caminava l’heterogènia multitud (gernació, gentada, munió, riuada) que col·lapsava l’avinguda de les Bases de Manresa minuts abans que el duet de moda amb la cançó i el disc de moda obrís la llauna del primer concert gran per celebrar la festa gran de la ciutat. Parelles, grups d’amics i famílies, xerrant, rient, compartint la nit, caminaven relaxats cap a un destí comú. I vaig tornar a passar per la mateixa vorera, aproximadament dues hores més tard, amb part del públic que tornava (amb aquella sensació d’eufòria cansada pintada a la cara) d’un concert que, juraria, havia satisfet les seves expectatives. Segur, les d’una petita de no més de 6 anys, que més que caminar corria i saltava, i que xerrava pels descosits amb la seva mare a qui li repetia, una vegada i una altra amb aquella veu aguda que provoca l’emoció, que els havia vist, a The Tyets, amb els seus «propis ulls».

Sense música no hi ha festa. La música és una d’aquelles escasses matèries primeres que nodreix l’essència de la participació col·lectiva. Ens agrada, majoritàriament, formar part d’un tot, ser un dels milers de puntets que s’integren en un mateix mosaic en un mateix concert: La felicitat és això. Pulsacions revolucionades quan tothom porta la mateixa samarreta. Trobar-se a les fotos del diari i fer-se selfies que immortalitzin el moment. Res d’això ni és nou ni original però és evident que, després de la pandèmia, les experiències col·lectives han explotat: Més festivals que mai, més gent que mai, més ganes que mai. El gaudi compartit sempre és més gaudi. Aquí, avui i ahir. L’explicació química és la dopamina, l’hormona del plaer, que s’allibera al cervell quan escoltem música, com quan mengem, riem o practiquem sexe. Que millor acompanyats que en solitari.

Al capdavall, el que importa és la dopamina que van alliberar els milers de persones (siguin 5.000, 8.000 o 50.000) que van viure divendres al costat dels seus fills, la seva parella o els seus amics el concert de The Tyets al carrer Sallent. Però abans de poder-la alliberar al cervell algú ha de programar el concert i els ajuntaments ho tenen claríssim: S’ha d’estar a l’aguait per poder portar a la seva festa major el grup que ho peta durant la temporada i oferir l’experiència, millor de manera gratuïta, als seus conciutadans. Èxit assegurat perquè aquest any no hi ha res que uneixi més que la dopamina en rotllana que allibera CotixCoti.