Quan els pares fundadors dels Estats Units van idear la Constitució del país van decidir no declarar cap idioma com a oficial. Tot i que entre ells parlaven anglès, llengua majoritària a les primeres 13 colònies originàries del nou país, no van voler ofendre els sentiments d’immigrants procedents d’altres zones no anglòfones. Així ha sigut fins ara. De fet, en aquest país es calcula que es parlen 350 llengües diferents, de les quals l’espanyol és la segona més parlada. L’oficina del cens americà calcula que el parlen 41 milions dels seus ciutadans.

Hi ha estats federals que sí que tenen l’anglès com a idioma oficial. D’altres, com Hawaii i Alaska, tenen, a més de l’anglès, els idiomes locals. Es pot viure i treballar als EUA sense saber anglès. Ningú està obligat a parlar-lo. Una altra cosa són les ganes de progressar i comunicar-se més enllà de la pròpia comunitat. Prevalen el sentit comú i la llibertat individual. Grups extremistes que demanaven defensar la constitucionalitat de l’anglès per la por de la seva desaparició sempre han fracassat en els seus objectius.

Conec estiuejants estrangers de molts anys a la Costa Brava que a hores d’ara amb prou feines saben xampurrejar quatre paraules d’espanyol. De català, ja ni dir-ho. Una d’aquestes persones, francesa, em va demanar fins i tot si jo podia parlar-li en el seu idioma. No tothom té facilitat per aprendre idiomes ni ganes de parlar-lo. Casos com el del famós explorador anglès Richard Francis Burton -va arribar a dominar 25 idiomes- són extraordinaris Admiro els poliglots i els que fan un petit esforç per aprendre l’idioma (o idiomes) del lloc on treballen. Tot i que sigui per educació, un petit esforç és suficient per aprendre a dir kaixo, bai, ez, agur, barkatu i eskerrik asko, per citar expressions bàsiques en eusquera.

Per diferents raons, ideològiques i identitàries, hi ha qui ha volgut instrumentalitzar els idiomes que es parlen a Espanya. A hores d’ara encara hi ha qui no entén que a Catalunya es defensi activament el català i qui pensa, a Catalunya, que el castellà és un idioma que no val la pena aprendre per ser imposat. Que el Congrés validi i defensi l’ús de tots els idiomes espanyols en Parlament públic és una bona notícia. El sentit comú i les ganes d’entesa entre espanyols faran la resta.