Sense necessitat d’anar a comprovar les estadístiques, es percep, a peu de carrer, que hi ha força establiments tancats i bona part d’ells, especialment els que portaven una llarga trajectòria i podríem dir que ja formaven part del paisatge del barri on es trobaven ubicats, per jubilació dels seus responsables i manca de relleu generacional. I, més enllà del vessant nostàlgic que això ens pugui produir, perquè hem perdut uns elements d’identitat del nostre teixit urbà, és un desaprofitament objectiu de capital humà, econòmic i, en darrer terme, garantia d’un pitjor servei per als clients.
Sabem que res és etern en cap àmbit i que les empreses, com les persones, naixen, viuen i moren. Però tradicionalment una part important del comerç urbà, sobretot si gaudia d’una llarga trajectòria, solvència i donava un bon servei, trobava relleu, sigui en el mateix àmbit familiar o bé amb algú que se’n feia càrrec amb l’avantatge de reprendre un negoci consolidat i en marxa. Ara això ja no passa; almenys tant com abans. Per què? Una resposta fàcil seria dir que la societat i els valors de la gent han canviat, així com els hàbits de compra, molt més diversificats i utilitzant al mateix temps el model en línia, no presencial. També que el lligam personal -en hores de dedicació- que suposa treballar en una botiga pròpia és alt, sobretot si el comparem amb altres feines. Només determinades botigues de població nouvinguda els manté. Tot això és veritat, però cal analitzar més a fons les raons per les quals no és prou atractiu continuar un negoci existent o obrir-ne un de nou. Val a dir que no en tinc resposta, però sospito que hi ha un parell d’elements que cal tenir molt en compte. Per una banda, l’economia d’escala i, per l’altra, la dificultat d’elaborar plans de negoci adaptats als nous models comercials. En el primer és obvi que comprar individualment als proveïdors i fer particularment una promoció adequada de cada botiga i dels seus productes ens porta a una situació de debilitat respecte dels grans grups. I en el segon cas l’autoaprenentatge ja no és suficient i cal disposar d’assessorament professional en diversos àmbits: financer, de comunicació, atenció al client… Igualment seria bo explorar amb calma i rigor la possibilitat de crear aliances entre comerciants d’una mateixa ciutat o que comparteixin idèntic o semblant producte de venda. Fins ara l’individualisme ha estat la norma no escrita i té, naturalment, avantatges a l’hora de dirigir el rumb que cadascú decideix, si bé això avui dia pot ser un inconvenient per créixer. La intuïció personal és bona, però no pot ser l’única manera d’encarar el futur. Cal, a vegades, guanyar dimensió, i disposar d’eines adequades i, en part, compartides.
Per tot plegat, des de les associacions de comerciants cal donar suport a totes les iniciatives de nous emprenedors i, paral·lelament, establir programes de formació empresarial per a les persones que s’hi vulguin dedicar. Ajudant a l’hora a cercar plans de viabilitat i consolidació dels negocis. Reforçant l’acció de programes publicoprivats ja existents com Reempresa, que connecta negocis que tanquen, sobretot per jubilació amb nous emprenedors. També seria necessari, amb el suport i el treball conjunt amb les administracions públiques, que disposen de dades oficials, realitzar periòdicament estudis que ens permetin tenir una radiografia adequada de la realitat, podent-nos anticipar a reconduir possibles tancaments a curt o mitjà termini i afavorir l’emprenedoria amb els ajuts estructurals, financers i de tota mena que calguin. I cal, sobretot, fer atractiva als joves la seva inversió -humana i econòmica- en un negoci comercial de proximitat.
