Ho va advertir Bob Dylan ja fa sis dècades: "Mares i pares de tot el país, no critiqueu el que no podeu entendre; ja no controleu els vostres fills i filles, el vostre camí s’ha fet vell de cop. Aparteu-vos del camí nou si no els podeu ajudar en els temps que estan canviant". The times they are a-changin’, Els temps estan canviant, una de les cançons més influents del segle passat, va ser escrita entre setembre i octubre de 1963 i publicada en un disc senzill el 1964. Encara no havien esclatat les flors del moviment hippy ni les revoltes del 1968, però l’autor detectava, com altres, un moviment sísmic, un qüestionament del vell ordre, un desafiament de la disciplina per inèrcia. Als seu país, Estats Units, Kennedy era president, s’hi lluitava pels drets civils i sonaven noves músiques. La reacció utilitzava la policia i trinxava discos en actes de fe inquisitorial. Dylan els desenganyava: "Accepteu el fet que l’aigua no para de pujar i que aviat estareu xops fins els ossos, apreneu a nedar sense perdre temps o us enfonsareu com si fóssiu pedres, perquè els temps estan canviant".
Sis dècades més tard el missatge continua sense arribar ni a Luis Rubiales ni la tropa de fidels de conveniència que divendres l’aplaudien mentre oficiava la vella cerimònia del sostenella y no enmendalla, pròpia del temps dels hidalgos disposats a batre’s en duel abans que acceptar un error. La seva principal raó per defensar l’estat de coses amb tossuderia és que fins ara els ha anat bé. El món que governen sembla estranyament impermeable al canvi de segle, de mil·lenni i de valors socialment acceptats. Un món que la passió acrítica dels aficionats i els diners a cabassos doten d’una cuirassa en aparença impenetrable. Però l’aigua no deixa de pujar.
Han hagut de ser les noies les que es neguessin a aguantar menyspreus com a paga pels gols. Les dones mouen el canvi necessari, en aquesta i tantes altres dimensions. "L’ordre s’esvaeix i el que avui és primer aviat serà el darrer", perquè els temps estan canviant.
