La llegenda diu que si fiques una granota en aigua bullint farà un bot per sortir-ne, però si l’aigua és freda i la vas escalfant lentament l’animal no se n’adonarà i acabarà cuit. Nombrosos científics neguen la suposada tolerància dels batracis a l’engany tèrmic, i asseguren que certa temperatura els provocaria el desig irrefrenable de canviar de bassa, però l’exemple es continua utilitzant per explicar per què els grans canvis socials són refusats quan s’intenten imposar de cop però acaben penetrant si se’n fa una aplicació gradual. Escaldar algú no és la millor manera de guanyar la seva comprensió; més aviat es tanca a qualsevol idea que li expliquem a partir d’ara. D’altra banda, la cuina del cargol (una antologia del maltractament animal, començant pel llarg dejuni) inclou l’operació anomenada «enganyar-los» que consisteix en introduir-los en una olla d’aigua freda i portar-la tot seguit al punt d’ebullició. La fresca inicial farà que es confiïn i surtin de la closca, i en aquesta postura moriran, amb el cos a l’exterior. Quan els mengem no caldrà anar-los a pescar amb la forqueta a les profunditats de l’espiral. L’olla que ens espera a tots plegats es diu Mediterrània i algú ha posat el fogó en marxa, perquè no para d’escalfar-se. La seva temperatura creix a una velocitat molt superior a la mitjana de les aigües oceàniques del planeta. És el que li passa a una banyera a ple sol quan els estius són cada cop més llargs i tòrrids. Davant aquesta transformació del Mare Nostrum en una gran sopera de consomé fumejant (amb entrebancs de plàstic) diverses espècies animals migren cap a altres latituds i deixen el seu lloc a invasors provinents de climes tropicals, mentre els turistes estrangers rumien si l’any que ve faran com la granota i buscaran indrets més frescos. Però els residents, els que tenim muntada la vida al voltant de la palangana d’aigua calenta, estem atrapats com els cargols als que, per cert, els priven de sortir amb un pes sobre la tapa.
