Rubiales no ha de patir pel seu futur. Els ingressos econòmics els pot assegurar a mesura que ell mateix i la seva família vagin fent la bola més grossa. Avui mateix pot escriure ell o el «negre» de torn el seu llibre, la seva pel·lícula i la seva sèrie. Els drets d’autors faran que ni el propi Rubiales, ni la seva descendència passin gana. Mentrestant, periodistes, columnistes, tertulians i assidus a les barres dels bars poden estalviar-se de parlar de política o del temps, mentre crema un incendi de grans proporcions que, com tots els focs, s’hauria d’haver apagat quan encara era minúscul. La immensa majoria de notícies tenen el seu cicle natural. En pocs dies, pujada, baixada i tema enterrat fins a la propera. Aquest incendi d’estiu, amb la flama ben viva, ja proporciona literatura per escriure més pàgines que el llibre «A la recerca del temps perdut», de Marcel Proust, considerat el més extens, amb prop d’1,3 milions de paraules.

Sens dubte, la realitat supera a la ficció. Els grans guionistes s’han fet petits davant de les trames inversemblants del que ha estat president de la federació espanyola del futbol des del 2018 fins a finals de la setmana passada. Rubiales també ho té fàcil per interpretar el seu propi personatge. No li caldria que l’acompanyés la sort per convertir-se en una nova estrella del cinema i de les sèries televisives. Les seves habilitats, davant de les càmeres, estan fora de qualsevol dubte.

El llibre i la sèrie de Rubiales necessita una llarga introducció. Ell no és fruit d’una casualitat, és l’hereu natural d’una nissaga de presidents del futbol que han calçat el mateix peu o similar. Per entendre el que passa ara en l’àmbit federatiu cal remuntar-nos al darrer quart de segle passat quan el periodista José María García, era el rei de la ràdio esportiva amb el seu Supergarcía. Cada dia denunciava draps bruts del que aleshores era el president de l’espanyola, el barceloní, Pablo Porta, falangista declarat, advocat i exboxejador. Les interferències entre política i esport eren, aleshores, encara més indiscretes que en l’actualitat. El 1975, abans de la mort de Franco, el mateix ministre Herrero Tejedor havia nomenat Porta com a màxim responsable del futbol espanyol, un càrrec que va ser indissociable a la seva figura fins el 1984, quan amb els socialistes al poder van limitar el nombre de mandats a la federació. Porta, per molt que el pressionessin mitjans de comunicació i polítics, es negava a dimitir. Una cançó semblant a la d’ara amb Rubiales.

El futbol és l’esport rei, el que mou més gent i més diners. Tot molt llaminer per personatges amb ambició. Tenir poder i gestionar milions d’euros situen als caps del futbol en una situació de privilegi, amb temptacions molt grans i inconfessables. Les sospites que van planar sobre Pablo Porta, després es van succeir durant el mandat de José Luis Roca (1984-88), un home que va quedar esquitxat per denúncies de cobrament de dietes indegudes. Ell també es va implicar en política com a diputat d’Alianza Popular (actual PP) a les Corts d’Aragó. El relleu va ser Angel María Villar (1988-2017), exfutbolista, que entre les seves habilitats hi havia la de saber-se mantenir durant anys a la corda fluixa. Caic, no caic. Caic, no caic. Ara polèmica per designacions arbitrals, ara polèmica per denúncies per desviar diners... Fins que el 2017, un jutge ordena la seva detenció. Passa gairebé dues setmanes a la presó i queda en llibertat provisional sota fiança de 300.000 euros. I, en aquesta situació es troba en l’actualitat.

Futbol és futbol, diuen. I afegir que futbol és poder, diners i molt més. Fa gairebé mig segle que les denúncies i les polèmiques són inherents a la federació de futbol. Quins seran els nous capítols del serial? De moment, el petó forçat ha servit per fer-nos adonar que la societat té grans problemes estructurals per resoldre.