Ni oblit ni perdó, si voltem per les carreteres del país, trobarem pintades amb aquesta frase que són del moment de la primera sentència del procés, però ves per on, després d’aconseguir el perdó que va significar l’indult, ara demanen l’oblit amb l’amnistia. Clar que ells no ho veuen així, ells volen que se’ls reconegui la seva doble condició de víctimes la de la repressió de l’Estat espanyol i la d’una persecució política i judicial generalitzada contra l’independentisme. Ells en cap cas reconeixen que el 6 i 7 de setembre del 2017 van trencar de manera unilateral amb l’ordenament jurídic que ens havíem dotat. Ells no recorden l’aïllament social a què van sotmetre aquells que no els van seguir el joc. Ni volen reconèixer el mal que li van fer a la societat catalana trencant la convivència.
Com sempre la democràcia s’imposa i ara els demòcrates hem de ser generosos i oblidar el succeït alhora que hem d’acceptar políticament que quan puguin ho tornaran a fer, perquè no tenen gens ni mica la voluntat de renunciar-hi.
Els federalistes els vam guanyar contundentment a les urnes. Alguns que encara no han reconegut el perdó que significà l’indult, exigeixen l’oblit de l’amnistia a canvi d’uns vots per la investidura sense fer el més petit gest d’autocrítica. Ja no d’en penedir-se que tindria vessants ètics i morals, sinó simplement de reconèixer que per la via unilateral no es pot aconseguir la independència. A més, se’ns demana un gest perquè l’expresident necessita un rescabalament de la seva figura que deixi enrere la seva destitució mitjançant l’article 155 de la Constitució.
Políticament, tot i que el que se’ns demana és molt, els demòcrates amb la força que ens dona la raó ho podríem acceptar, però una democràcia, per més sòlida que sigui, pot oblidar uns fets com aquells sense cap garantia que no torni a passar? El marge del legislador és molt gran, però compte, no és il·limitat, i se’m fa molt difícil de creure que l’Estat, com a tal, pugui acceptar oblidar uns fets de subversió vers ell sense cap garantia.
Desconec com es pot redactar una llei d’aquesta naturalesa i en aquestes condicions, és una innovació en Dret comparat, atès que cap democràcia s’ha trobat amb una situació igual al llarg de la història, però caldrà un redactat molt acurat perquè l’Estat l’accepti. El legislador ha de ser molt conscient que el pitjor que podria passar és que l’Estat, mitjançant el Tribunal Constitucional, revertís l’amnistia, perquè després del cost que tindrà entre una part molt important de la societat espanyola que entendrà la generositat política com a rendició a canvi d’uns vots, vindrà el sentiment d’engany pels independentistes.
El retrobament de la societat catalana exigeix que tot el que es faci sigui irreversible. La majoria federalista, l’única que des del primer dia hi va apostar, no es pot permetre una errada que a mig termini pugui tornar a dividir als catalans. En aquests afers cal estar molt segur de tots els passos que es donen, una cosa és ser agosarat i una altra és ser imprudent.
