El president del PP encara no dona la investidura per perduda, però comença a fer cara de no acabar de creure’s que els dies 26 i 27 de setembre tindrà prou vots per ser elegit president del govern. En l’acte de diumenge al castell de Soutomaior, a Pontevedra, on hi va reunir la cúpula del seu partit, va dir que no seria president «amb dreceres, cessions i privilegis». Va remarcar, això sí, que només li falten quatre diputats per tenir el suport de la majoria absoluta, però també va insinuar que ho té francament difícil.
Segurament a hores d’ara ha pogut comprovar que no trobarà complicitats entre diputats socialistes que es puguin sentir incòmodes pels possibles acords del PSOE amb partits independentistes, tot i que alguns membres del seu equip plantejaven aquesta «drecera» com una possibilitat real per aconseguir la presidència del govern. Una estratègia que ha recordat el tamayazo, una operació de transfuguisme que el 2003 va permetre al PP obtenir la presidència de l’Asamblea de Madrid perquè dos diputats del PSOE, Eduardo Tamayo i María Teresa Sáez, no van acudir a la sessió que havia de votar un president socialista, atès que els partits d’esquerres tenien majoria. Però sembla que en aquesta ocasió no hi haurà deslleialtats entre les files socialistes que permetin una impostura com la que va facilitar el tamayazo a la Comunitat de Madrid.
Segurament Feijóo i el seu equip també han comprovat la dificultat d’arribar a acords amb ERC i Junts, tot i que dirigents del seu partit hagin canviat radicalment la valoració que feien dels independentistes catalans. Esteban González Pons, vicesecretari d’Assumptes Institucionals del PP, va assegurar que tant ERC com Junts «representen uns partits la tradició i legalitat dels quals no està en dubte» i en termes semblants es van manifestar Cuca Gamarra, portaveu del partit, i el president del Senat, Pedro Rollán. És a dir, que els populars no fan escarafalls a negociar amb grups que en altres moments han acusat de voler trencar Espanya.
Però Feijóo es deu adonar que Junts i ERC han arribat a acords amb els socialistes al Congrés de diputats i que gràcies a aquests acords tots dos podran tenir grup propi perquè tant el PSOE com Sumar els han deixat diputats per arribar a tenir-ne 15 cadascun i així poder constituir grup parlamentari i obtenir avantatges econòmics i polítics que no haurien tingut en cas d’haver hagut de formar part del grup mixt, que és el que els hauria tocat pel nombre de diputats obtinguts a les eleccions.
En política els girs de guió més inesperats són possibles. Només cal recordar els missatges que s’intercanviaven PSOE, ERC i Junts durant la campanya electoral i veure la facilitat amb la què es van posar d’acord per elegir Francina Armengol presidenta del Congrés. Durant la campanya des de Junts s’apostava més per la confrontació que per la negociació i es retreia a ERC la política de pactes amb el PSOE. ERC, en canvi, posava sobre la taula peticions que podien ser assumides pels socialistes i recriminava a Junts que no apostés per fer una acció conjunta. Des del PSOE, fa quatre dies parlar d’amnistia o alguna cosa que se li assemblés era considerat inviable i ara tot indica que hi ha alguna possibilitat que s’estudiï fer taula rasa i desjudicialitzar el contenciós de l’1-O. El gir és evident, tot i que això no significa que les negociacions per investir Pedro Sánchez president del govern hagin avançat prou.
I, per tant, Feijóo pot encara pensar que hi pot haver algun altre gir de guió, sinó dels independentistes catalans, del PNB, malgrat que li han donat carbasses en un parell d’ocasions. Però amb el que va dir a Soutomaior –«parlar, sí, dialogar, també. Però xantatges, no, subhastes no; sotmetre’ns al que vulguin les minories, no»- va demostrar que s’oblidava que les negociacions són per pactar acords i no només per parlar, dialogar i imposar la voluntat de les majories.
