Ja fa més d’un mes que te’n vas anar i encara em sembla que no pugui ser. Vas marxar a la francesa, sense acomiadar-te, i això no està gens bé, però ho vaig entendre. Ho vaig entendre quan vaig saber que feia ja molts anys que arrossegaves una malaltia que se’t menjava per dins i que l’havies portada en silenci per no preocupar-nos ni suscitar atencions ni planys. I vas optar per ser tan discreta com ho eres en tot. Sense assumir cap més protagonisme que aquell al que et vas veure abocada com a promotora apassionada de la Francophonie a Manresa: prop de vint-i-cinc anys bregant per la recuperació de la llengua francesa a Catalunya i molt especialment a la teva ciutat. Centenars de persones podem donar fe de la feina que vas fer i de la repercussió que va tenir. Per a mi, la cosa més important que vas aconseguir va ser aglutinar a totes aquelles que ens sentíem soles en l’estima per un idioma –que ens volien fer creure que ja no comptava– i saber que érem moltes. La segona va ser moure cel i terra per reclamar l’atenció d’algunes altes autoritats franceses que et podien ajudar en la teva comesa, i dur-les a Manresa perquè veiessin amb els seus propis ulls que aquí hi havia un caliu fantàstic (el que tu avies avivat) i mirar d’aconseguir que aquesta ciutat fos considerada oficialment la capital catalana de la Francophonie. I entre una cosa i l’altra, les vint-i-quatre edicions d’aquella celebració culminades amb uns concerts de cançó francesa que en els últims anys havien agafat una volada extraordinària. Aquells vibrants concerts que omplien la sala gran del Teatre Kursaal rememorant les grans figures de «la chanson» no els oblidarem mai, Anna. Ni a tu tampoc.

Te n’has anat veient com la Generalitat feia marxa enrere en la seva intenció de considerar oficialment Manresa com la capital catalana de la Francophonie. Diuen que «no s’ha fet mai ni sabem si es pot fer». Ho veuen molt complicat, molt. Troben més senzill crear unes «estructures d’estat», ja veus. Els polítics són així i no cal esperar-ne res. Però la llavor que vas plantar estic segur que tindrà futur, que algú agafarà el teu relleu i que els que vam secundar el teu entusiasme li farem costat perquè el teu somni esdevingui realitat.

I ara deixa’m acomiadar-me de tu tot recordant el Gilbert Bécaud, l’últim dels grans que vas fer reviure al Kursaal el març passat. Posem el disc del seu concert del 1988 a l’Olympia. Cantem la tornada d’«Au revoir», i no ens diguem adeu sinó a reveure, amiga meva. Estic convençut que serà així.