Corre tant com puguis, més ràpid que el paisatge, que els feixos de llum que saltes com si fossin obstacles, que els cotxes de la carretera que passen de pressa sense cap altra voluntat que la de fugir d’aquesta ciutat per arribar a una altra i travessar-la rabent per deixar-la també enrere. Corre, no t’entretinguis, allibera’t del temps i ves i torna tantes vegades com vulguis al moment precís en què tot estava espatllat, rebregat, imperfecte, i tot estava bé. Reviu el dia que tots junts vau plantar l’arbre a l’indret que us va semblar més adequat. El vau regar, però no n’hi va haver prou amb terra, llum i aigua. Va anar perdent les fulles i vas veure com s’assecava mentre que esqueixos brotaven sense esforç als marges de pedra seca i apuntaven cap al cel. Se sentien gegants. I el vostre arbre va esdevenir tronc, com els morts ossos. En guardes les fotos perquè vau dir que havia estat un moment especial. I ho va ser. Imagina’t si ho va ser que el record és ben viu, i encara ara et demanes si el lloc era l’equivocat o el correcte.
Recula sense xocar amb ningú, ves d’esquena, a contracorrent, i salta de moment feliç en moment feliç i lliga’ls tots amb una corda gruixuda com la del gronxador que penjava de l’arbre frondós, quan confiaves en la branca, en les arrels que el sostenien i en qui t’empenyia. Encara en pots notar les mans. Aprèn a fer nusos, nusos forts i resistents, dels que poden aguantar el teu pes i el d’algú altre. Sempre has de pensar en els altres. Potser també necessiten amarra, força addicional, un tros del teu gronxador, del teu coratge. I tira llarga, fes una corda sense fi i no et deixis perdre cap dels dies, cap dels llocs. Perquè passaran, i són tan efímers, que val la pena afluixar de mica en mica per poder volar lliure, però pensa en agafar-la d’un cap i lliga-te-la a la cintura perquè si et convé tornar d’una estrebada puguis recuperar passat o present. I assedegar-te’n.
La ventada arrossega les fulles per l’asfalt, graten el terra amb tanta intensitat que semblen pluja. Hivern, primavera, estiu i tardor. Una estació rere l’altra amb límits incerts i confusos. Haurem d’acostumar-nos a entrar i sortir de les estacions, a trencar el temps lineal, a fugir de la calor, a endinsar-nos en el al fred i retornar a la calor de nou. Temps en espiral. Temps giratori. Girar amb el temps. Viatjar al país on tot va tard, on no hi ha pressa per obrir ni per servir. Respira. Comença el setembre. Fes rebost. Guarda els moments especials i els normals com aquest en què el sol il·lumina la taula dels sopars d’estiu i la pell et crema, és així com ha de ser i està bé.
