L’11 de Setembre ens convida a reflexionar sobre l’escenari polític, singularment des de l’Estatut de 2006, la sentència del Constitucional de 2010 i les mobilitzacions derivades que van culminar amb l’1 d’Octubre i la repressió i l’exili que hi hem d’associar. Però la Diada també és una ocasió per aprofundir en el coneixement de la Guerra de la Successió i del setge i la capitulació de Barcelona. Ens hi ajuda el llibre d’Agustí Alcoberro La desfeta. Amb un relat clar i precís ens situa en els fets que van precedir i succeir la caiguda de Barcelona. L’obra d’Alcoberro arrenca el 16 de setembre de 1714, quan la derrota s’havia consumat, malgrat l’heroica defensa de la ciutat, i correspon a la trobada al Saló de Cent entre els representants de les institucions catalanes i les noves autoritats, que assumeixen el poder amb la fredor del qui administra amb fermesa la victòria militar. Alcoberro ens recorda que no hi va haver saqueig i que es van respectar la vida i les propietats dels qui havien resistit. El coratge i la determinació dels defensors havien aconseguit estalviar la destrucció total de la ciutat i Alcoberro hi afegeix les indicacions que Lluís XIV va adreçar a Felip V: «perdoneu-los la vida i els béns que els pertanyen». No ens enganyem, però. La crueltat borbònica va ser implacable a l’hora de cremar poblacions que es van revoltar contra la imposició del cadastre o en episodis com la mort, l’esquarterament i l’exhibició del cap del general Moragues. El capítol següent, Alcoberro el dedica al procés seguit per a la crida el 6 de juliol de 1713 a la defensa de Catalunya, que no es resignava al que acordava el Tractat d’Utrecht, que posava fi a les hostilitats i atorgava la corona a Felip V. La decisió catalana va sorprendre i impressionar. Alcoberro ens recorda que Voltaire va al·ludir a l’amor extrem dels catalans per la llibertat. En un altre capítol Alcoberro es refereix a l’inici del setge, el 25 de juliol de 1713, per un exèrcit comandat pel duc de Pòpoli. I tot seguit ens parla de la imposició del cadastre i de la reacció popular davant d’una resolució arbitrària que obviava les constitucions catalanes. Alcoberro destaca també el 23 de maig de 1714, quan es desencadena un bombardeig despietat de la ciutat, que no s’aturarà fins al 19 de juny quan el duc de Pòpoli ja ha estat rellevat pel duc de Berwick com a cap de l’exèrcit filipista. La part central del llibre s’atura minuciosament en els fets dramàtics de l’11 de setembre de 1714 i els darrers capítols tracten de la capitulació de Cardona, de la repressió dels comandaments militars, de la construcció de la Ciutadella, de l’exili dels austriacistes i dels tractats de pau i amistat de 1725 entre Felip V i l’emperador Carles, que comportaran una amnistia per als militars empresonats. En un epíleg Alcoberro situa l’arrencada de la commemoració l’any 1886, a Santa Maria del Mar amb una intervenció del canonge de Vic Jaume Collell.
