Sembla mentida que encara hi ha qui s’entossudeix a discutir com s’ha d’anomenar la llengua que es parla de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, segons una definició prou popular. Des del punt de vista científic no hi ha cap dubte: se’n diu «català». I totes les universitats de l’àrea ho reconeixen així sense cap mena de dubte, i les d’arreu del món, també. On és, doncs, el problema? Com és habitual, aquells que s’hi oposen, especialment l’entorn del PP i Vox, no ho fan amb criteris lingüístics, ni discutint sobre una simple qüestió de noms, sinó que ho fan sempre des de la perspectiva política, pensant que sense reconèixer la unitat del nostre idioma s’anirà reduint la seva importància i, sobretot, s’anirà difuminant el principal senyal d’identitat que caracteritza la nació singular que s’hi expressa, que és precisament allò que es vol aconseguir. La qüestió és sempre menysprear el català i considerar-lo com un parlar d’estar per casa, apte només per a afers domèstics, però de cap manera adequat per fer-lo servir en temes importants i de relleu. Sense entrar-hi ara a fons val la pena de recordar que les temptatives per anar eliminant el català s’han practicat des de fa segles. Però evidentment fins ara sense èxit, com demostra la nova ofensiva contra la nostra llengua que s’està engegant en aquest moment a les illes Balears i al País Valencià. Per tant, i en resum, la llengua que es parla majoritàriament al conjunt dels Països Catalans s’anomena a tot arreu «català», tant si agrada com si no al PP i a Vox.

Aquesta setmana ha estat d’actualitat un altre tema, del tot reincident els darrers mesos però al marge absolutament de l’àmbit polític. Es tracta dels estralls del temps, dels excessos meteorològics, de la sensació general que alguna cosa s’ha espatllat en el mecanisme que hauria de regular la temperatura, el sol, els núvols, el vent, la pluja o la falta de pluja, els temporals, el fred o la calor, etc. Sembla que els excessos, en un sentit o en el contrari, predominen sobre la normalitat o la mesura, i que ens hi haurem d’anar acostumant. Quin temps farà aquest cap de setmana, per exemple? Els meteoròlegs expliquen sovint que cada dia costa més d’afinar el pronòstic perquè les situacions són molt canviants. Per tant, ens haurem d’anar acostumant a no refiar-nos massa de les previsions a gaire dies vista. Però la qüestió important seria saber si hi ha alguna causa bàsica en el desgavell del temps que fa. Per exemple saber, amb garantia científica, si la raó concreta de les anomalies està relacionada amb el canvi climàtic, tantes vegades anunciat i denunciat. I si és així, tal com sembla que és, la pregunta que cal fer és ben concreta: no caldria encarar el tema amb més contundència que fins ara?

Mentrestant en el pla polític segueix del tot l’embolicada i complexa situació que deriva del resultat de les eleccions generals del mes de juliol. El PP va ser el partit més votat però ja ha admès que no té prou diputats –comptant amb Vox i algun grup minoritari– per tenir majoria de vots en una sessió d’investidura al Congrés de Diputats. El PSOE va aconseguir menys diputats que el PP, però podria trobar més suports si les converses iniciades amb ERC, Junts, el PNB, Bildu, etc. acabaven sent positives. Però tothom posa preu als seus vots i ja es veurà si el PSOE està disposat a pagar-lo. Si no, noves eleccions a primers del 2024.