Superat (momentàniament) el sainet de la família Rubiales i patuleia que li dona suport, aquesta setmana hem assistit a una altra astracanada representada en l’escenari de la vida política espanyola, on els actors rivalitzen a entretenir el personal amb propostes i respostes dignes de l’escena de La cabina a l’inoblidable Una nit a l’òpera, dels germans Marx. En aquell esquetx hilarant, Groucho encarrega el sopar per a tots els presents (i els que s’afegiran multitudinàriament), amb un menú a base d’ous: ferrats, remenats, escumats, farcits, al plat... amb l’afegitó famós de Chico: «i dos us durs, també!», que provoca el cop de botzina de Harpo, traduït per: «en lloc de dos, posa’n tres!», i que una insistent botzinada fa que Groucho puntualitzi «un que sigui d’oca!». Vist, escoltat i llegit el que s’ha publicat sobre la famosa reunió de Feijoó amb Sánchez per demanar-li que el deixi governar un mandat de dos anys, es inevitable imaginar la resposta del crescut candidat socialista: «i dos ous durs, també!» (Rubiales hauria repetit gesticulació abrandada). La intervenció dels corifeus respectius no ha fet més que incrementar la sensació de desgavell esperpèntic que transmet la política espanyola, incapaç d’acceptar la realitat plurinacional de l’estat i el protagonisme de les anomenades nacionalitats històriques. Només ha faltat que Urkullu hagi tocat la botzina reclamant una «convenció constitucional sobre el model territorial», que no deurà satisfer els anhels independentistes, però que ha acabat de revoltar el galliner: l’andalús Moreno ha tocat la botzina per reclamar consideració d’històrica per a la seva autonomia; barons socialistes són sospitosos de tocar-la perquè vots trànsfugues evitin el pacte amb els independentistes; els llepacrestes d’aquí salivegen quan Feijoó diu que es pot parlar amb Junts; el concert de botzina s’ha fet estrident quan el PP català ha dit públicament que amb Junts, l’enemic declarat, no hi ha res a negociar, i Cuca Gamarra ha denunciat que Waterloo substituiria Madrid com a capital d’Espanya si Sánchez negocia amb Puigdemont. Alça, Manela! El que no reclamen és l’ou d’oca, tan diferent dels que estan tocant des de fa temps. És a dir: quan començaran a canviar el paradigma catalanòfob creat amb missatges i relats falsos? Quan treballaran per canviar mentalitats que aplaudeixen Rubiales, justifiquen que un ajuntament regali licors als senyors i baietes a les senyores, o que admiren l’eficiència policial a localitzar bidons d’oli, però que no va impedir els atemptats de la Rambla i Cambrils tot i tenir el terrorista en cap controlat? Quan començaran?
