Adverteixo als que pateixen la síndrome de la depressió post-vacacional que seré cruel, d’aquí a uns dies faré vacances, soc d’aquelles persones que marxen quan la majoria torna i el relaxament a finals de setembre, econòmicament parlant, surt més a compte.
El problema és que igual que faig la majoria de coses, també m’he de relaxar en català, i les opcions es compliquen. He demanat habitació al Congreso Español, l’únic lloc de Madrid que sembla que et serviran si ho demanes amb un si us plau, però es veu que no t’hi pots allotjar si no ets diputat. També he pensat en alguna idíl·lica platjeta de les Balears, la qüestió és que si et poses malalt, i quan m’hi poso també ho faig en català, des de fa uns dies ho tens fotut; els carallots es pensen que innoven i l’únic que estan fent és equiparar-se al nostre sistema sanitari, amb la diferencia que allà es podran saltar la llengua del pacient per llei, i aquí el que fa el personal és saltar-se la llei.
Una volta per Europa?, ara mateix complicat perquè, encara que ens hagin promès que oficialitzaran la parla, com deia en Jacques Chirac «les promeses només comprometen als que se les creuen», i anant de bona fe penseu que els irlandesos ho van demanar al dos mil quatre i tot just fa un any que els ho han arreglat,és a dir que va per llarg.
Quedar-se per aquí, si viatges sol com un mussol, tampoc és una bona pensada tenint en compte que, segons dades de l’Idescat, només un vint i cinc per cent les converses tenen el català com a idioma inicial de contacte; el que vol dir que si intentes un apropament per gaudir d’una càlida, intensa i nostrada, aventura sota el sol tens molts números perquè t’enviïn a pastar fang, el que seria més o menys «hasta luego polaco», només obrir la boca.
No hi massa opcions, sort que els veïns del país que tenim una mica més amunt, feu irreductible i alliçonador en la defensa de la llengua comuna, acaba d’anunciar que o demostres un mínim domini de l’idioma, encara que sigui dir bon dia i poca cosa més, o ja et pots oblidar d’obtenir la residencia; ara mateix el negoci del segle deu ser fer cursos ràpids i senzills per a youtubers i esportistes d’elit, que d’aquí a poc hauran de recitar ni que sigui un verset de l’Espriu per poder continuar defraudant impostos; ves a saber si igual que s’han posat de moda els allotjaments Only Adults a la recerca de calma, ens acabaran de guanyar amb algun hotelet Only Català entre muntanyes. Doncs res, que ja ho tindríem això, Andorra s’ha convertit en la destinació ideal de l’escapada idiomàtica; si la Bacall i en Bogart fossin de Reus potser no haguessin guanyat un Gaudí, però estic convençut que la frase final de «Casablanca» que hauria passat a la historia seria: Sempre ens quedarà Andorra.
