El regirat i debatut cas Rubiales ha permès aquests dies extreure conclusions de molt tipus i desemmascarar molta gent. Un dels fenòmens que se n’han derivat és la reacció que es produeix en un col·lectiu, que aquí ha estat una federació esportiva però que pot ser un club, una empresa o una llar de jubilats, en què un cacic ha manat durant un cert temps i ara cau en la més absoluta desgràcia.

Generalment, en aquests casos, la persona en qüestió ja s’ha preocupat d’envoltar-se no dels subalterns més preparats, sinó d’aquells que aventura que no el trairan per diversos motius. Un, pot ser perquè són amics de tota la vida i aquest no em farà mal; un altre, per dependència mútua: jo aturaré revoltes contra tu i a canvi em donaràs un sou i una posició que, per capacitat, no assoliria mai; un altre, perquè t’ajudo a desfer-nos d’enemics potencials. I així tot va bé mentre no es torça.

Però quan el cacic comet una errada que transcendeix del grup i és atacat irremeiablement per forces externes, les reaccions són de manual. Primer, tancar files perquè és el costum. Tenim un líder i l’adorarem fins al final. Després, de por. Si aquest cau se’ns acaben els favors i la bona vida. I després, de fugida massiva. Els palmers i aduladors desapareixen i negaran, com si fossin Sant Pere, que siguin amics d’aquell a qui seguien fins fa dos dies. Ara convé salvar els mobles i, sobretot, el sou. Col·laborar amb els guanyadors de la guerra contra l’Antic Règim és la manera de no caure arrossegat per la caiguda del dèspota, però també la forma de mostrar al món de quin material estàs fet. El mort ja és mort però el perill és ara en qui el vetllava.